Quan en Manel i la Margalida ens explicaven, tot sopant, ara deu fer uns tres anys i escaig, què portaven de cap per celebrar el doble aniversari del Manel, el dels anys de vida i el dels anys de trajectòria

S’ha dit que a partir dels quaranta anys cadascú és responsable del seu rostre perquè les arrugues que solquen la nostra cara tenen a veure amb l’actitud que tenim davant la vida i cada rostre humà és un gran paisatge i de seguida ens impacta quan el veiem i podem llegir-hi la vida que hi ha al darrere.

Penso que, en la vida de cada creador, sol haver-hi variacions nascudes en els dies i en els llocs on gesta les seves obres. L’origen, els aprenentatges, les col·laboracions amb d’altres, els canvis, la recepció del que fa, l’èxit, les pauses en què sembla haver- se fet el silenci, la continuació i així, fins a arribar al que s’anomena trajectòria. D’un projecte a un altre, al cap dels anys, hi ha producció abundant, relacions i desigs encara.

Aquell micro que no havien provat, el deu, al final va fer el servei just a un Manel Camp tímid que celebrava setanta-cinc anys de vida i que tancava, tot alhora, un any sencer de concerts. Unes paraules, justes i precises van ser tot en el llenguatge de la majoria dels humans. En canvi, els tres micros alineats al llarg de la caixa, els que replegaven aquest altre llenguatge que és la música, aquests sí que van haver de treballar de valent.

Quan somiava amb el projecte De Minorisa a Carst, mai no m’hauria imaginat canviar el teclat del piano pel teclat d’un ordinador i, menys encara, fer-ho per a narrar des de dins el que passava en una de les tretze propostes en què “concentràrem” l’homenatge musical als nombrosos companys d’escenari i projectes educatius que he trobat al llarg de tota una vida dedicada a la música.

Manel Camp, en una nit inoblidable, ens ha demostrat a la Fàbrica Vella de Sallent que és un gran compositor de bandes sonores. I ho ha fet exhibint tot una plèiade de possibilitats, una pluralitat d’estils, una abundància de recursos, que evidencien, tant el seu virtuosisme, com la seva adequació a les històries i als personatges que cal explicar a la pantalla.

Parlar de l’obra Canigó, sense emprar paraules de Mossèn Cinto Verdaguer, pot semblar una gosadia i un atreviment, de fet hauria de ser impossible, però no. Haureu de disculpar el meu repte, però us explicaré unes quantes emocions personals escrites no molt lluny del lloc on Verdaguer s’asseia per escriure la seva obra al peu de la majestuosa muntanya del Canigó, el Roc Peirer de Taurinyà.