CANIGÓ

Canigó i els creadors de cultura

Parlar de l’obra Canigó, sense emprar paraules de Mossèn Cinto Verdaguer, pot semblar una gosadia i un atreviment, de fet hauria de ser impossible, però no. Haureu de disculpar el meu repte, però us explicaré unes quantes emocions personals escrites no molt lluny del lloc on Verdaguer s’asseia per escriure la seva obra al peu de la majestuosa muntanya del Canigó, el Roc Peirer de Taurinyà.

L’obra Canigó va guanyar dos nous llenguatges ara fa uns anys, per tal de ser entesa no sols a través de la lectura, sinó mitjançant les nobles arts de la música i de la dansa popular.

De la meva llunyana època de ballarí a l’Esbart Dansaire de Rubí, i quan amb altres amics (Lluís Calduch, Eduard Ventura…) començàvem a tenir un formigueig que ens empenyia a voler començar a fer coreografies pròpies, recordo com l’Albert Sans, el nostre mestre, sempre tenia un bon consell i ens animava a ser i fer amb tota la sinceritat de què fóssim capaços de crear. Plegats vam anar teixint complicitats i ens vam escoltar, dialogar, i tirar endavant projectes diferents cadascú en els seus propis grups de dansa. En Lluís Calduch a l’Esbart Ciutat Comtal, un servidor a l’Esbart Terrassa, i l’Eduard Ventura evidentment al mateix Esbart Dansaire de Rubí.

Durant força temps, l’Eduard m’havia explicat que el seu somni era poder arribar a fer un espectacle sobre l’obra Canigó. I era ben conscient que per respecte a l’obra, primer havia d’experimentar i madurar fent d’altres coreografies que l’hi permetessin agafar seguretat i un llenguatge propi. Però en aquells moments ja sabia que l’hi volia demanar la composició musical al Manel Camp. El veia (i veiem) un músic de tal magnitud que no tenia gens clar que algun dia el Manel ho volgués fer… Però va ser que sí!!!!

Tampoc em podia imaginar en aquells moments que, bastants anys més tard, jo podria tenir el privilegi de treballar amb en Manel en el vessant del seu management artístic i en la producció d’alguns títols de la seva llarga i genial discografia. Voltes i giragonses que et porta la vida. Per damunt de tot, l’amistat que he tingut la sort de tenir amb aquests dos agosarats creadors dels nous llenguatges artístics de l’obra Canigó.

El llenguatge musical té la sort de poder quedar plasmada en una partitura, fet que permet assegurar la seva transmissió. Si bé cal afegir que, sort en tenim dels enregistraments sonors per tal de poder captar subtilment l’ànima interpretativa que en Manel imprimeix en totes les seves obres musicals. El llenguatge de la dansa sols pot comptar amb els enregistraments audiovisuals per tal de deixar ben plasmada la coreografia. Sortosament en aquest cas podem estar més que contents en disposar de tots aquests suports i eines per reviure aquest muntatge.

L’Eduard ens va deixar ja fa anys… el seu darrer gest va ser quan el múscul del seu cor va decidir deixar de bategar. Just dies abans que anàvem a inaugurar el Centre de Dansa L’Espona, del qual ell n’havia de ser el director, i jo tenia el plaer de ser en aquells moments el Director General de Cultura Popular del Departament de Cultura. El somni de poder tornar a col·laborar plegats es va estroncar de forma dolorosa i mai oblidada. Que l’Esbart Dansaire de Rubí hagi recuperat la seva coreografia és, sense cap mena de dubte, el millor homenatge que se li podia fer, i fet i enregistrat està.

Del gran músic i millor amic, en Manel, que en el moment de preparar una llarga celebració de tota la seva carrera musical hagi comptat amb el fet de reviure l’obra Canigó, el fa merèixer per part meva del més gran elogi. En Manel ha tocat tants gèneres musicals com tecles té el seu piano. S’ha atrevit amb molts gèneres diferents, des de la mal anomenada clàssica, la cançó, el jazz, la improvisació, bandes sonores, arranjaments, produccions, compositor… en definitiva un creador tan complet i gegantí com la mateixa obra literària que aquí ens ocupa.

Aquest home i la seva música són com un calidoscopi que constantment varia de formes i de colors, fet que l’ha conduït a ser considerat com a inclassificable (com si això fos pejoratiu). Penso, i disculpareu el meu atreviment, que aquesta “inclassificabilitat” és la que l’hi ha permès ser molt més lliure, atrevit, i molt respectuós amb tota la seva música (ei! i amb tots els músics que han tocat amb ell).

No puc acabar aquest text de millor manera que copiant el pòrtic de la seva pròpia web. Paraules que em faig meves des de l’honrós exili que ara em pertoca viure: El fet d’estimar música, entendre-la, conèixer-la simplement escoltar-la, ens fa millors i ens vacuna una mica més contra el bel·licisme que ens envolta.

Gràcies a tots els creadors d’art, i avui molt especialment a tu, Manel.

Lluís Puig i Gordi
Dia de l’arribada de la primavera de 2022, des de sota el Canigó