LA FLOR ROMANIAL

“M’encanta el nou, m’enamora el vell “ J.V.Foix , De sol i de dol

Penso que, en la vida de cada creador, sol haver-hi variacions nascudes en els dies i en els llocs on gesta les seves obres. L’origen, els aprenentatges, les col·laboracions amb d’altres, els canvis, la recepció del que fa, l’èxit, les pauses en què sembla haver- se fet el silenci, la continuació i així, fins a arribar al que s’anomena trajectòria. D’un projecte a un altre, al cap dels anys, hi ha producció abundant, relacions i desigs encara.

També, en cada artista, hi ha allò que menys se sol veure en l’obra, encara que és allí on s’origina tot el que vindrà amb el temps. Em refereixo a la identitat personal, base absoluta de l’impuls creatiu. S’acostuma a crear dins d’un anonimat, menys o més sorollós, que es pot perdre quan l’obra es dona a conèixer i té impacte en d’altres.
La perspectiva que em permet mirar els concerts projectats per Manel Camp i el seu equip a De Minorisa a Carst, la majoria dels quals ja són realitat, em fa adonar que s’ha de ser d’una manera determinada per haver-hi pogut arribar. Cal una considerable maduresa professional i energia, unida a un convenciment gran de voler-ho portar a terme, i sobretot, una muntanya de complicitat de diferents artistes i col·laboradors. Entenc que si la resposta és positiva, es deu al fet que qui els ho proposa és o ha estat un gran company, una persona d’aquelles amb qui s’ha treballat amb la confiança deguda a les seves qualitats artístiques, però també, i sobretot, amb la seva manera de fer, sense estalviar-hi dedicació i sense vanitat.

Jo he estat convidada a assistir a la cantata La flor romanial, el 8 de maig. Ens vam dirigir a Santpedor amb temps i, buscant el convent de Sant Francesc, vam poder veure els voltants. Sota el sol primaveral, la calma dels carrers ens rebia amb placidesa fins que ens vam trobar davant d’uns camps d’un verd viu amb la muntanya de Montserrat al fons.

Del convent, en queda l’església. De fora estant, sobta la modernor en vidre i metall damunt de l’antiga paret de l’entrada. Ja a dins, l’espai em sembla grandiós, és d’una gran esveltesa. Es despengen del sostre gran quantitat de llums, sostinguts de forma àgil per cables de llargària desigual. Trobo que la il·luminació contribueix a subratllar un aire actual, desimbolt, dins del panorama dels arcs antics, que, enllaçats de forma regular, marquen les tres naus.
Les converses del públic aplegat abans del concert respiren una espera il·lusionada, el gust per trobar-se allí. No es fa el silenci fins a l’entrada pausada i decidida dels joves, que, quedaran ben ordenats en l’espai lliure, a tocar dels espectadors. Ens trobem asseguts, en sentit longitudinal, al llarg de la nau central i de cara a les naus laterals. Cada meitat del públic mirant l’altra.
Els alumnes de l’Escola Municipal de Música de Santpedor i la Coral Vint i Sing, els de l’Escola de Música Ireneu Segarra de Palma de Mallorca componen els cors. Els instrumentistes són de l’Escola de Música Esclat de Manresa, l’Escola de Música d’Artés i de l’Escola Municipal de Música de Santpedor. Tinc ben a prop alguns dels rostres seriosos, aureolats de bellesa juvenil, concentrats. Em fan pensar en l’inici de l’aventura, de segur que per a més d’un d’aquests joves, aquest concert serà un punt de la seva trajectòria. Els cantants són part del nou i, encisats, els admirem ja abans de començar. La rondalla mallorquina, “La flor romanial, recopilada per Antoni Maria Alcover i adaptada per n’Aina Dols se’ns ofereix en el recitat, en la representació i en les veus acordades. L’argument és antic, de tot temps, el mal de Caín, i tan sols la màgia de la flor romanial el podrà contrarestar.

Un vers del gran poeta de Sarrià, Josep Vicenç Foix, s’ha il·luminat ja dins de la meva memòria i, a partir d’aquell instant, tot s’enllaça en la meva ment misteriosament. L’església reformada de l’antic convent, nou sobre vell, les veus joves i l’antiga rondalla. Tot reunit per un gran equip i el talent d’en Manel Camp, que toca el piano a l’absis, al fons de tot de l’església amb la resta de músics. Per mirar-los, cal girar el cap a la dreta o a l’esquerra, enfocar la vista d’una mica lluny. Les seves notes, però, se senten perfectament. Tot l’espai, en un magnífic equilibri, ha restat ocupat. Les veus, la música, la recitaciói la representació d’escenes, s’han reunit en una sola intenció.

La llarga i fructífera trajectòria de l’artista Manel Camp ha convocat, en la seva maduresa i amb moltes complicitats, una sèrie de concerts, en què recull part del que ha estat el seu recorregut musical. Creador, pianista, mestre de música, partícip i col·laborador en grups, continuador d’una herència, que en diferents temps, li va ser donada i ell va acollir. No tothom, en unes circumstàncies semblants, és capaç de fer una celebració d’aquesta mena. Un record de l’activitat feta, còmplice amb altres músics, i la mirada posada al futur.

En el desert dels dies, de vegades es produeixen petits miracles, si és que un miracle pot ser petit.

Maria Barbal
9-24 maig de 2022