COMBOS I MÉS

Podria no haver-hi hagut concert, que la pluja d’estiu que va amenaçar tot el dia hagués obligat a suspendre’l, que els tècnics haguessin hagut de desmuntar els aparells d’una revolada, que els músics haguessin hagut de marxar cap a casa sense haver tocat res, que d’aquell dia només hagués quedat un escenari solitari, una estesa de cadires buides i un desig incomplert.

Sempre he pensat que les cadires buides d’un concert en són el preludi. Mai me les he imaginat després, solitàries, a punt de ser plegades i desades en un camió per un transportista de pantalons curts i guants de cuir.

Els tècnics, els músics, els organitzadors, tothom mirava enlaire aquell dia, cap al cel. Pregaven que no descarregués, que només fos sostre. I així fou. De vegades, la por ens fa ser desertors. Però va sortir el sol i, després, la música.

A pocs metres de l’escenari, l’aigua de la séquia, circulava invisible i silenciosa en la foscor quan va començar el concert. Dos viatges paral·lels en moviment. Una concatenació d’actuacions, baules musicals ben travades que explicaven una vida.

Cap discurs dalt l’escenari. Les presentacions de rigor dels artistes. Algun agraïment. Notes en comptes de paraules. Un passeig musical per la vida del Manel Camp o un passeig vital per la seva música. Cada nota, un tram. Cada actuació, un moment. Cada peça, una història. I la séquia continuava fent camí, amb discreció, mentre passaven per l’escenari Santi Arisa, Jordi Camp, Lluís Ribalta, Max Sunyer, Jordi Molina, Matthew Simon, Horacio Fumero, Toni Xuclà, Oriol Saña, Els Convidat, Gossos i la Cobla Ciutat de Manresa.

No sé si vaig assistir a un concert d’homenatge a Manel Camp o un concert organitzat per Manel Camp per homenatjar els altres. Potser van ser les dues coses. Suma de talent, amistat, respecte, admiració, agraïment i estima. S’ha d’haver sembrat molt per recollir tant.

Anna Vilajosana Garcia
Manresa, agost 2021