Una rutina que és una vida sencera

-Va! Obrim sala!

El crit, expressat amb l’autoritat que es requereix per aquestes coses, va ressonar en un Kursaal encara buit del tot que, tanmateix, anava a omplir-se fins al capdamunt en cosa de minuts. De sobte, però, mentre alguns dels treballadors del teatre ja obrien les portes laterals, tot van ser crits i corredisses.

No hem provat el micro del Manel!
-Quin és? És el vint-i-dos?
-No!, és el deu…

El deu? Assegut a la platea era ben fàcil distingir que el piano de Manel Camp no en tenia un sinó tres de micros perfectament col·locats, mil·limètricament alineats, al llarg de la caixa. Els veies i pensaves que els havien posat una distància adequada com per a no perdre cap matís, però segurament també pensada per a impedir que el soroll mecànic de l’enginy -tot allò dels martells, les tecles, la bàscula, els amortidors i la complicada tramoia que un piano comporta- pogués distorsionar-ne el so. El deu, de seguida es va veure, no era cap d’ells sinó que es tractava d’un humil micro de mà, el que calia, però, per a poder donar les gràcies a tothom, per agrair haver-se fet presents en aquella festa d’aniversari, per a regraciar aquells grans noms de la música que es van aplegar el 24 d’abril a Manresa amb la voluntat de celebrar la relació llarguíssima i fecunda de Manel Camp amb la cançó.

Perquè allà sobre l’escenari hi havia la veu impressionant de Lídia Pujol, com sempre descalça. I la música del “Tot és gris”, “Cançó de carrer”, de la Teresa de l’Ovidi o l'”Es fa llarg esperar”, amb el record a Núria Feliu, a Ramon Muntaner o a Pau Riba. I Lucrecia i Joan Isaac. I Miquel Pujadó i Pep Picas. I Celeste Alías. I Celdoni Fonoll i Lloll Bertran sorgits d’entre la gent, així com són ells. I la Marina Rossell i un Quico Pi de la Serra que es recolzava impertèrrit amb la seua guitarra contra l’esquena del pianista, mentre Marcel Gros ens posava a tots un somriure crític a la cara. I Miquel Gil amb els seus sempre arriscats melismes. I la gent que ballava, la Factoria Mascaró, Montse Circuns. I la Núria Bacardit. I els músics de Manel Camp. L’Horacio Fumero i el Matthew Simon, que arrosseguen sempre la presència de Tete Montoliu, el Jordi Camp i el Lluís Ribalta.

Aquell micro que no havien provat, el deu, al final va fer el servei just a un Manel Camp tímid que celebrava setanta-cinc anys de vida i que tancava, tot alhora, un any sencer de concerts. Unes paraules, justes i precises van ser tot en el llenguatge de la majoria dels humans. En canvi, els tres micros alineats al llarg de la caixa, els que replegaven aquest altre llenguatge que és la música, aquests sí que van haver de treballar de valent.

Ho van tota la vesprada, però sobretot quan el mestre Antoni Parera Fons i Marco Mezquida ens van regalar unes peces inoblidables a quatre mans amb Manel Camp, cedint-se els uns als altres el piano i combinant-se, unes peces que seran difícils d’oblidar i que van omplir el teatre de matisos i de jocs sonors, de camaraderia i exquisidesa.

Quan un pianista toca, les freqüències greus li sonen a l’esquerra i les agudes a la dreta. Ells estan acostumats a això. Però en un escenari gran aquest matís es perd perquè el so arriba compacte a les oïdes dels qui estem asseguts. Amb les quatre mans, tanmateix, la forma en què es vinclen els cossos o els arcs que descriuen els braços, la gestualitat de l’intèrpret, et permeten gairebé endevinar per separat l’atac de cada freqüència, el moment en què els sons entren a aquells micròfons des d’un costat o l’altre, perquè els greus són de l’un i els aguts són de l’altre. I d’allà, mirant-los, és que van nàixer dos moments únics a guardar a la memòria. Un Parera digne, alt i seré. Un Mezquida inquiet, juganer i abocat. I unint-los un Manel Camp que seguia la rutina de cada concert -ja ho sabeu: sempre hi ha algun detall d’última hora que et fa córrer- quan aquell concert concret era tota la seua vida.

Vicent Partal
Barcelona, maig de 2022

Gràcies!

Quan somiava amb el projecte De Minorisa a Carst, mai no m’hauria imaginat canviar el teclat del piano pel teclat d’un ordinador i, menys encara, fer-ho per a narrar des de dins el que passava en una de les tretze propostes en què “concentràrem” l’homenatge musical als nombrosos companys d’escenari i projectes educatius que he trobat al llarg de tota una vida dedicada a la música.

El que exposaré aquí no es pot mesurar per la qualitat de les paraules escrites i em sento atabalat per si sabré expressar l’impacte emocional que la vetllada va tenir en la meva persona.
Primer de tot, no puc obviar el més sincer agraïment a l’ESMUC per la seva implicació en tot el projecte i per acollir i fer possible la Nit dels pianistes a l’Auditori.

Com deia abans, se’m fa difícil traslladar amb paraules les sensacions i els sentiments viscuts en compartir escenari amb dotze pianistes del més alt nivell de casa nostra, amics i companys de molts anys, a qui estimo i admiro. Em sento captivat per la música que fan tant com l’art i el saber fer que desprenen cadascun d’ells.
Som-hi, doncs, tres pianos de cua i múltiples combinacions dels músics van fer d’aquella nit, una nit màgica, plena de llums, de colors, de sensibilitat, d’energia, d’inspiració, d’amistat, d’il·lusió, de respecte, d’estima, d’emoció, de MÚSICA… Vam poder interpretar en solitari, en format duet, trios… fins a trobar un final on els dotze vam compartir, com vam poder, els tres pianos, majestuosos, que omplien l’espai sempre fantàstic de la Sala Oriol Martorell, amb una il·luminació plena de bellesa que els convertia talment en ballarins que dansaven al so dels que els tocaven.

Inimaginable la il·lusió que vaig tenir durant tota la nit en poder escoltar peces, escrites per mi, en les mans d’aquests fantàstics artistes: Elisabet Raspall, Josep Más “Kitflus”, Francesc Capella, Joan Monné, Eduardo Tancredi, Lluís Vidal, Ignasi Terraza, Agustí Fernández, Elisenda Duocastella, Ludovica Mosca, Toni-Olaf Sabater. Els meus Comiat, Ainara, Claror, Babaouo, Capri, o bé Sol de Murons, Cul de Sac, passaren a ser nostres, interpretats des d’una altra perspectiva, en alguns casos ben diferent de com jo els havia pensat.

La veritat, em produeix una sensació magnífica, un goig intern i a la vegada aflora un sentiment de sincer agraïment a qui s’ha fet seva aquella peça i li ha donat una altra vida. Amb especial estimació havia pensat incloure-hi Hommage, que feia un temps havia dedicat a l’admirat Francesc Burrull, i que es va poder escoltar, amb molta delicadesa, com a primera obra del concert. O els ja clàssics, Desassossec, Pas a Pas, Celebrem-ho, Pleniluni, que tantes vegades havíem tocat a dos pianos en el projecte Diàlegs, i que en aquesta ocasió comptaren amb noves i valuoses aportacions… o bé Coratge, Rosebud, Enyors… Per a mi em vaig reservar Poesia Secreta, per a recordar la meva primera incursió en solitari en el món discogràfic, i també vam poder compartir amb gran sentiment La meva petita terra, Natura i Anhels, entre d’altres. Aquesta darrera els dos últims anys ha agafat una dimensió personal que em serveix de conhort i homenatge alhora.

Màgia, creativitat, força, talent… una nit plena de sotracs emocionals, que va culminar amb la improvisació col·lectiva d’un blues, iniciat pel Kitflus i per on van anar passant les vint-i-quatre mans que aquell dia ens aplegàrem amb l’excusa dels meus setanta-cinc anys. La peça va resultar la cirereta del projecte De Minorisa a Carst, que en el seu esdevenir de més d’un any, va fer una parada excepcional a l’Auditori de Barcelona.

Nu puc més que agrair moltíssim a tots aquests artistes, però també a aquells que no pogueren ser-hi, que s’avinguessin a interpretar d’una manera molt personal i sentida les peces del meu repertori. Així com, voldria agrair també, a l’equip de Minorisa a Carst, a la Lali Pujol per la seva implicació generosa en la gestió de tota la troupe i a tots els tècnics de l’Auditori que van fer possible aquest inoblidable, per a mi, i irrepetible concert.

Manel Camp
març de 2022

Manel Camp al cinema

Com gran aficionat al cine que soc, m’entusiasmen les bandes sonores. Considero que les bones no es limiten a embolcallar els crèdits i a subratllar escenes, sinó que hi afegeixen un contingut sonor, que posa en relleu aspectes de l’acció que l’espectador interioritza per via emocional. La música d’un film és una riquesa, no un complement, com ho demostren les partitures de Miklos Rozsa, Georges Delerue o Ennio Morricone. D’altra banda, no es pot separar les cintes de Bake Edwards de les melodies de Henry Mancini, ni les de Clint Eastwood del jazz del seu amic Lennie Niehaus.

Manel Camp, en una nit inoblidable, ens ha demostrat a la Fàbrica Vella de Sallent que és un gran compositor de bandes sonores. I ho ha fet exhibint tot una plèiade de possibilitats, una pluralitat d’estils, una abundància de recursos, que evidencien, tant el seu virtuosisme, com la seva adequació a les històries i als personatges que cal explicar a la pantalla. Jo, que he vist tots els films que ens ha proposat, dono fe que mai la música es deslliga de la imatge, ni la dels crèdits s’allunya del que la pel·lícula representa. És així que la simbiosi arriba a ser admirable.

Francesc Bellmunt és el realitzador que més cops ha demanat la col·laboració d’en Manel Camp, sobretot quan adapta novel·les del valencià Ferran Torrent. M’han captivat especialment els ressons de bolero a les escenes de la mort de la mare a “Gràcies per la propina”, el trio que el piano desgrana amb el baix d´Horacio Fumero i la percussió de Lluís Ribalta al fragment “La torxa” de “El complot dels anells” i la substitució del saxòfon pel primer violí i director de l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48, Quim Termens, a “Un negre amb un saxo”.

Manel Cussó-Ferrer va fer servir la música d’en Manel Camp en dues ocasions. Va descriure la desgraciada odissea del filòsof alemany Walter Benjamin fins a Port-Bou a “L’última frontera”, de la que m´ha sorprès el vals amb rerefons de tango del fragment “Capri”, quan el filòsof era feliç en aquella illa italiana amb la seva esposa Dora. També va encarregar-se del esplèndid blues de “Babauouo”, el film que Cussó- Ferrer va gosar rodar sobre el guió surrealista que Salvador Dalí va escriure a París el 1932.

Sempre he pensat que Vicente Aranda va desaprofitar lamentablement les possibilitats de la partitura que en Manuel Camp va desenvolupar per la negríssima “Fanny Pelopaja”, que adaptava la novel·la “Prótesis” d’Andreu Martin. En canvi, em sembla corprenedora la interpretació que Núria Padrós va fer al violoncel d’un tema de “La muchacha de las bragas de oro”.

Finalment i com a colofó d’una magnífica vetllada, la sorpresa per a mi va ser el comentari musical que en Manel va concertar per il·lustrar la projecció del clàssic del cinema mut “The Crowd”, de King Vidor, que aquí es va titular “Y el mundo marcha”. L’animosa composició descriu la trajectòria vital d’en John i de la Mary al New York de principis del XX.

Manuel Quinto
Manresa, gener de 2022