La idea de fusionar diferents universos sonors és una de les directrius més riques i suggerents de les programacions musicals dels darrers anys. La idea, tanmateix, no és nova i ve de lluny. Personalitats com ara Jacques Loussier (1934-2019) amb la música de Johann Sebastian Bach o Uri Caine (1956) amb la de Gustav Mahler o Richard Wagner, per citar-ne només dos coneguts exemples, són una petita mostra de com alguns pianistes instal·lats i adscrits en l’univers del jazz han necessitat aquesta revisitació, aquesta necessitat de passar pel sedàs de la seva visió creativa i performativa algunes músiques del passat.

En el nostre panorama, el pianista manresà Manel Camp (1947), nascut per aquelles coses un 20 d’abril, el mateix dia que el director britànic Sir John Eliot Gardiner (1943) o l’enyorat musicòleg Francesc Bonastre (1944-2017), va sentir, cap allà a la dècada dels vuitanta, la necessitat de revisitar i reinterpretar les músiques barroques d’autors com ara Jean-Philippe Rameau (1683-1764) o Johann Sebastian Bach (1685-1750), al costat de l’esplèndida pianista Ludovica Mosca. Molt ha plogut des de la realització d’aquests treballs, però resulta que Camp està d’enhorabona i, a les portes del seu setanta-cinquè aniversari, ha decidit impulsar el projecte titulat De Minorisa a Carst. 75è aniversari i que ve a ser una gran mirada enrere a una trajectòria rica i plural com ho ha estat la seva.

Si com a membre de Fusioon, al costat dels també bagencs Martí Brunet (guitarra), del seu germà Jordi Camp (baix) i Santi Arisa (bateria), va arribar a constituir-se com una referència indiscutible i ineludible en l’escena del rock progressiu i simfònic estatal, no és menys veritat que en aquells treballs de Fusioon ja hi havia experimentacions amb músiques del passat com ara de Manuel de Falla (La danza del molinero) o del mateix Johann Sebastian Bach amb la coneguda Toccata i Fuga BWV 565.

Possiblement, aquells treballs siguin la protohistòria del projecte que, dijous passat, vam poder escoltar al 27 Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages on Manel Camp formant trio amb Gemma Brié (veu) i Mathhew Simon (trompeta) van dialogar amb el barroc Ensemble Méridien que dirigeix Elisabet Bataller.

Aquest concert formava part del bloc de dotze concerts de l’esmentat projecte i que ha comptat i comptarà amb artistes estel·lars com ara Francesc Burrull, Joan Albert Amargós, Albert Guinovart, Agustí Fernández, Kitflus, Ignasi Terraza, entre molts d’altres.

L’interès del concert de dijous passat venia marcat per la manera com el projecte de Manel Camp s’immergia en uns repertoris que, en el seu moment històric, van ser autèntics experiments i incompresos fins al punt que se’ls va titllar i conèixer com «alterats» (alterati) en voler retrobar la unitat exacta entre text i música amb la qual, suposadament, es cantaven les antigues tragèdies de la Grècia clàssica. Amb el títol de Zefiro torna, Manel Camp va construir un interessantíssim diàleg entre el seu habitual món del jazz amb el de la música antiga, especialment de compositor de la primera meitat del segle XVII. Tot erigint un potent resultat sonor de la mà d’una arquitectura que va posa al descobert la semblança, o almenys la no excessiva distància, entre les experimentacions musicals de la primera meitat del segle XVII amb el món del jazz.

Oriol Pérez
Manresa, juliol de 2021

El segon concert del cicle De Minorisa a Carst va ser tota una declaració d’amor d’en Manel Camp, no només a George Gershwin a qui va retre homenatge interpretant la seva composició “Fantasia en blau”, i la suite que recollia els temes més emblemàtics del compositor americà; també va ser un reconeixement i una afectuosa manifestació d’estima als valors de l’ensenyament i les joves promeses.

La poderosa presència de les notes eternament joves de qui va ser a més d’una revolució musical, una revolta social que va popularitzar els ritmes de l’època, va omplir la sala fins a les profunditats, es va fer la frescor i es va fer la música. Al Manel li escau Gershwin d’allò més, com un guant, estan fets l’un per l’altre; però aquesta història d’amor musical ens va arribar al fons, amb tota la passió que esclata quan el mestratge de l’experiència i l’entusiasme de la joventut assoleixen un maridatge de complicitats, fent sortir les notes dels instruments amb una efervescència emocional que commou.

No va caldre el talent de Vincente Minelli per tancar els ulls i transportar-nos al Broadway en què el jazz va marcar tota una època, o al París que es va impregnar de l’enginy de l’americà. El talent experimentat del Matthew Simon, l’Horació Fumero i el Lluís Ribalta, que amb el Manel Camp Quartet han suat la partitura durant tants anys de jazz i manta, no va eclipsar l’entusiasme, ni el compromís del treball dedicat i encoratjador, dels vint-i-dos joves músics de La Coma Big Band amb els trenta-dos de la Banda Simfònica del Conservatori Municipal de Música de Manresa, dirigits per un apassionat Jordi González, tot el contrari; era engrescador veure com els cabells blancs del Quartet encara brillaven més amb el so dels joves talents que tenien al darrere. La Gershwiniana va ser un esclat de sensacions colpidores amb ritmes capaços de produir excitació, commoure’ns i trasbalsar-nos fins a arribar al cor. No se m’acudeix pensar en cap altre raonament per haver tingut l’encert de trobar els ingredients que van fer possible aquesta emotivitat musical, si no és el de la sensible maduresa creativa dels setanta-cinc anys del Manel Camp; no es pot unir en un mateix escenari l’admiració a Gershwin, la força interpretativa de l’experiència, la il·lusionant frescor de la joventut, i la motivadora excitació del Jazz, si no és amb una incontestable declaració d’amor a la música amb tot el respecte a les viscudes notes musicals del passat, tot l’entusiasme amb les del present i totes les esperances en les del futur.

Gershwin va dir que la música ha de repetir el pensament i la inspiració de la gent i el temps; gairebé vuitanta-quatre anys després de la mort del geni de la música, no va ser ni a Broadway ni a París, va ser a Manresa on l’escenari del Kursaal es va convertir de nou, amb la inspiració Gershwiniana, en una repetició del pensament i el temps de la millor música. Com tota història d’amor plena de sinceritat, complicitats, passió i joventut, el resultat final no podia ser cap altre que el que va experimentar el públic: Una intensa emoció recompensada amb sincers aplaudiments després de cada intervenció dels solistes, per acabar amb una sentida i llarga ovació final amb el pati de butaques dret, impressionat i agraït.

Joan Barbé
Manresa, juny 2021

Aquesta vegada, sí que sí. Grossa, no, molt molt grossa!

D’entrada, començar a celebrar els setanta-cinc anys just dos dies després d’haver- ne fet setanta-quatre ja és tota una declaració d’intencions. En Manel, tan discret i humil en el tracte, comença la gira definitiva amb un gran cop d’efecte.

I és que la Big Big Band que va reunir el passat 24 d’abril va fer molt més que un concert. Camp va deixar clar, en el primer esdeveniment de la gira que ens ha de conduir de Minorisa a Carst, que ens esperaven coses molt grosses. Tant que una simple Big Band no era suficient, per això la va haver de convertir en una Big-Big, amb vint-i-sis instrumentistes, sis cantants i una sala gran del teatre Kursaal plena a vessar d’amics i conciutadans que volien agrair-li el detall de començar la celebració a la seva ciutat natal.

Manel Camp és tan generós com genial. Allò que el seu somriure amaga es fa evident a través de la música… i l’estima que acumula entre el públic i els companys de professió. I és aquí on rau la seva grandesa: en comptes d’afirmar-se com el gran solista que és, va voler començar la gira de celebració dels seus primers setanta-cinc anys de vida fent un homenatge a la música de banda i als seus amics. I va voler fer- ho al Kursaal, aquest magnífic espai escènic rehabilitat per subscripció popular. Tot té un sentit. I tot li escau.

Ja durant les proves de so era entranyable i divertit veure com músics reconeguts, que no solen tocar plegats perquè o bé són solistes, o bé cadascú lidera la seva pròpia banda, se saludaven efusius i es fotografiaven, emocionats de poder particiar
en una festa tan singular. Tot apuntava que tornaríem a viure una de les proeses del gran mestre del piano. El gran escenari del Kursaal era una immensa pista d’obstacles, amb una munió de gent que, amb el somriure posat, provava monitors o mirava de trobar el camí fins al seu lloc sense fer malbé res.

Cada espectacle de Camp és una commoció. Res no és allò que sembla. Tot es capgira i es descompon, per després trobar el camí de tornada. Manel Camp, ja sigui assegut a la banqueta, o bé escrivint, dirigint o improvisant, sempre fa senzill allò que és molt gros. Quan una persona fa els anys és habitual que rebi regals. En Manel, en fa als altres. El concert va ser una festa, i els convidats, damunt i davall l’escenari, en gaudiren com infants. L’homenatjat es calà la gorra de maquinista i conduí la locomotora potentíssima que ha anat atresorant al llarg d’una carrera tan llarga com exitosa.

El programa, estàndards; els intèrprets, amics, col·legues que fa anys que són referents i professors de totes les escoles de música de Catalunya. Cadascú amb el seu solo; tothom amb el seu sac d’emocions, de records, de vivències compartides. En Manel, equànim, els ha tengut en compte a tots, a l’hora dels arranjaments, no fos que algun ego en sortís malferit… El to, el de sempre, l’humor, que evita que les preocupacions facin bola…«Encara que sigui bateria també compta» feia broma un emocionat Horacio Fumero del seu estimat company de quartet Lluís Ribalta.

I en Manel, atent a les demandes d’un i altre, somriu i deixa que la locomotora vagi fent. Ell l’ha posada en marxa, ara tot va de soi.
Poder viure de prop un esdeveniment d’aquesta magnitud és un privilegi dels que compten a l’hora de fer balanç dels moments importants de la vida. De Minorisa a Carst… Manel Camp, als setanta-quatre, comença a girar l’ullada cap enrere i veu aquest paisatge calcari, que agermana les seves muntanyes de Montserrat amb les de Lluc i la Serra de Tramuntana de Mallorca. Un mateix paisatge visual i també sonor, on se sent a casa, on es mou entre afectes i devocions.

El que a parer d’alguns experts fou el nom romà de Manresa és La petita terra, el teló de fons de la vida d’aquest entusiasta serè, fidel al País i a la llengua. Després d’un viatge que comença a Minorisa tornarà, amb setanta-cinc, de nou a casa i al Kursaal, en el final de trajecte d’un viatge arreu dels cors i la memòria, del cinema, de la música tradicional, les cantates, el rock progressiu o la Nova Cançó… sense haver-se mogut de la pàtria on, aquí o mar enllà, sempre saluda tothom amb un Bon dia!

Per molts d’anys i gràcies, Mestre!

Aina Dols
Desembre de 2021