Aquesta vegada, sí que sí. Grossa, no, molt molt grossa!
D’entrada, començar a celebrar els setanta-cinc anys just dos dies després d’haver- ne fet setanta-quatre ja és tota una declaració d’intencions. En Manel, tan discret i humil en el tracte, comença la gira definitiva amb un gran cop d’efecte.
I és que la Big Big Band que va reunir el passat 24 d’abril va fer molt més que un concert. Camp va deixar clar, en el primer esdeveniment de la gira que ens ha de conduir de Minorisa a Carst, que ens esperaven coses molt grosses. Tant que una simple Big Band no era suficient, per això la va haver de convertir en una Big-Big, amb vint-i-sis instrumentistes, sis cantants i una sala gran del teatre Kursaal plena a vessar d’amics i conciutadans que volien agrair-li el detall de començar la celebració a la seva ciutat natal.
Manel Camp és tan generós com genial. Allò que el seu somriure amaga es fa evident a través de la música… i l’estima que acumula entre el públic i els companys de professió. I és aquí on rau la seva grandesa: en comptes d’afirmar-se com el gran solista que és, va voler començar la gira de celebració dels seus primers setanta-cinc anys de vida fent un homenatge a la música de banda i als seus amics. I va voler fer- ho al Kursaal, aquest magnífic espai escènic rehabilitat per subscripció popular. Tot té un sentit. I tot li escau.
Ja durant les proves de so era entranyable i divertit veure com músics reconeguts, que no solen tocar plegats perquè o bé són solistes, o bé cadascú lidera la seva pròpia banda, se saludaven efusius i es fotografiaven, emocionats de poder particiar
en una festa tan singular. Tot apuntava que tornaríem a viure una de les proeses del gran mestre del piano. El gran escenari del Kursaal era una immensa pista d’obstacles, amb una munió de gent que, amb el somriure posat, provava monitors o mirava de trobar el camí fins al seu lloc sense fer malbé res.
Cada espectacle de Camp és una commoció. Res no és allò que sembla. Tot es capgira i es descompon, per després trobar el camí de tornada. Manel Camp, ja sigui assegut a la banqueta, o bé escrivint, dirigint o improvisant, sempre fa senzill allò que és molt gros. Quan una persona fa els anys és habitual que rebi regals. En Manel, en fa als altres. El concert va ser una festa, i els convidats, damunt i davall l’escenari, en gaudiren com infants. L’homenatjat es calà la gorra de maquinista i conduí la locomotora potentíssima que ha anat atresorant al llarg d’una carrera tan llarga com exitosa.
El programa, estàndards; els intèrprets, amics, col·legues que fa anys que són referents i professors de totes les escoles de música de Catalunya. Cadascú amb el seu solo; tothom amb el seu sac d’emocions, de records, de vivències compartides. En Manel, equànim, els ha tengut en compte a tots, a l’hora dels arranjaments, no fos que algun ego en sortís malferit… El to, el de sempre, l’humor, que evita que les preocupacions facin bola…«Encara que sigui bateria també compta» feia broma un emocionat Horacio Fumero del seu estimat company de quartet Lluís Ribalta.
I en Manel, atent a les demandes d’un i altre, somriu i deixa que la locomotora vagi fent. Ell l’ha posada en marxa, ara tot va de soi.
Poder viure de prop un esdeveniment d’aquesta magnitud és un privilegi dels que compten a l’hora de fer balanç dels moments importants de la vida. De Minorisa a Carst… Manel Camp, als setanta-quatre, comença a girar l’ullada cap enrere i veu aquest paisatge calcari, que agermana les seves muntanyes de Montserrat amb les de Lluc i la Serra de Tramuntana de Mallorca. Un mateix paisatge visual i també sonor, on se sent a casa, on es mou entre afectes i devocions.
El que a parer d’alguns experts fou el nom romà de Manresa és La petita terra, el teló de fons de la vida d’aquest entusiasta serè, fidel al País i a la llengua. Després d’un viatge que comença a Minorisa tornarà, amb setanta-cinc, de nou a casa i al Kursaal, en el final de trajecte d’un viatge arreu dels cors i la memòria, del cinema, de la música tradicional, les cantates, el rock progressiu o la Nova Cançó… sense haver-se mogut de la pàtria on, aquí o mar enllà, sempre saluda tothom amb un Bon dia!
Per molts d’anys i gràcies, Mestre!
Aina Dols
Desembre de 2021
