Podria no haver-hi hagut concert, que la pluja d’estiu que va amenaçar tot el dia hagués obligat a suspendre’l, que els tècnics haguessin hagut de desmuntar els aparells d’una revolada, que els músics haguessin hagut de marxar cap a casa sense haver tocat res, que d’aquell dia només hagués quedat un escenari solitari, una estesa de cadires buides i un desig incomplert.

Sempre he pensat que les cadires buides d’un concert en són el preludi. Mai me les he imaginat després, solitàries, a punt de ser plegades i desades en un camió per un transportista de pantalons curts i guants de cuir.

Els tècnics, els músics, els organitzadors, tothom mirava enlaire aquell dia, cap al cel. Pregaven que no descarregués, que només fos sostre. I així fou. De vegades, la por ens fa ser desertors. Però va sortir el sol i, després, la música.

A pocs metres de l’escenari, l’aigua de la séquia, circulava invisible i silenciosa en la foscor quan va començar el concert. Dos viatges paral·lels en moviment. Una concatenació d’actuacions, baules musicals ben travades que explicaven una vida.

Cap discurs dalt l’escenari. Les presentacions de rigor dels artistes. Algun agraïment. Notes en comptes de paraules. Un passeig musical per la vida del Manel Camp o un passeig vital per la seva música. Cada nota, un tram. Cada actuació, un moment. Cada peça, una història. I la séquia continuava fent camí, amb discreció, mentre passaven per l’escenari Santi Arisa, Jordi Camp, Lluís Ribalta, Max Sunyer, Jordi Molina, Matthew Simon, Horacio Fumero, Toni Xuclà, Oriol Saña, Els Convidat, Gossos i la Cobla Ciutat de Manresa.

No sé si vaig assistir a un concert d’homenatge a Manel Camp o un concert organitzat per Manel Camp per homenatjar els altres. Potser van ser les dues coses. Suma de talent, amistat, respecte, admiració, agraïment i estima. S’ha d’haver sembrat molt per recollir tant.

Anna Vilajosana Garcia
Manresa, agost 2021

La idea de fusionar diferents universos sonors és una de les directrius més riques i suggerents de les programacions musicals dels darrers anys. La idea, tanmateix, no és nova i ve de lluny. Personalitats com ara Jacques Loussier (1934-2019) amb la música de Johann Sebastian Bach o Uri Caine (1956) amb la de Gustav Mahler o Richard Wagner, per citar-ne només dos coneguts exemples, són una petita mostra de com alguns pianistes instal·lats i adscrits en l’univers del jazz han necessitat aquesta revisitació, aquesta necessitat de passar pel sedàs de la seva visió creativa i performativa algunes músiques del passat.

En el nostre panorama, el pianista manresà Manel Camp (1947), nascut per aquelles coses un 20 d’abril, el mateix dia que el director britànic Sir John Eliot Gardiner (1943) o l’enyorat musicòleg Francesc Bonastre (1944-2017), va sentir, cap allà a la dècada dels vuitanta, la necessitat de revisitar i reinterpretar les músiques barroques d’autors com ara Jean-Philippe Rameau (1683-1764) o Johann Sebastian Bach (1685-1750), al costat de l’esplèndida pianista Ludovica Mosca. Molt ha plogut des de la realització d’aquests treballs, però resulta que Camp està d’enhorabona i, a les portes del seu setanta-cinquè aniversari, ha decidit impulsar el projecte titulat De Minorisa a Carst. 75è aniversari i que ve a ser una gran mirada enrere a una trajectòria rica i plural com ho ha estat la seva.

Si com a membre de Fusioon, al costat dels també bagencs Martí Brunet (guitarra), del seu germà Jordi Camp (baix) i Santi Arisa (bateria), va arribar a constituir-se com una referència indiscutible i ineludible en l’escena del rock progressiu i simfònic estatal, no és menys veritat que en aquells treballs de Fusioon ja hi havia experimentacions amb músiques del passat com ara de Manuel de Falla (La danza del molinero) o del mateix Johann Sebastian Bach amb la coneguda Toccata i Fuga BWV 565.

Possiblement, aquells treballs siguin la protohistòria del projecte que, dijous passat, vam poder escoltar al 27 Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages on Manel Camp formant trio amb Gemma Brié (veu) i Mathhew Simon (trompeta) van dialogar amb el barroc Ensemble Méridien que dirigeix Elisabet Bataller.

Aquest concert formava part del bloc de dotze concerts de l’esmentat projecte i que ha comptat i comptarà amb artistes estel·lars com ara Francesc Burrull, Joan Albert Amargós, Albert Guinovart, Agustí Fernández, Kitflus, Ignasi Terraza, entre molts d’altres.

L’interès del concert de dijous passat venia marcat per la manera com el projecte de Manel Camp s’immergia en uns repertoris que, en el seu moment històric, van ser autèntics experiments i incompresos fins al punt que se’ls va titllar i conèixer com «alterats» (alterati) en voler retrobar la unitat exacta entre text i música amb la qual, suposadament, es cantaven les antigues tragèdies de la Grècia clàssica. Amb el títol de Zefiro torna, Manel Camp va construir un interessantíssim diàleg entre el seu habitual món del jazz amb el de la música antiga, especialment de compositor de la primera meitat del segle XVII. Tot erigint un potent resultat sonor de la mà d’una arquitectura que va posa al descobert la semblança, o almenys la no excessiva distància, entre les experimentacions musicals de la primera meitat del segle XVII amb el món del jazz.

Oriol Pérez
Manresa, juliol de 2021

El segon concert del cicle De Minorisa a Carst va ser tota una declaració d’amor d’en Manel Camp, no només a George Gershwin a qui va retre homenatge interpretant la seva composició “Fantasia en blau”, i la suite que recollia els temes més emblemàtics del compositor americà; també va ser un reconeixement i una afectuosa manifestació d’estima als valors de l’ensenyament i les joves promeses.

La poderosa presència de les notes eternament joves de qui va ser a més d’una revolució musical, una revolta social que va popularitzar els ritmes de l’època, va omplir la sala fins a les profunditats, es va fer la frescor i es va fer la música. Al Manel li escau Gershwin d’allò més, com un guant, estan fets l’un per l’altre; però aquesta història d’amor musical ens va arribar al fons, amb tota la passió que esclata quan el mestratge de l’experiència i l’entusiasme de la joventut assoleixen un maridatge de complicitats, fent sortir les notes dels instruments amb una efervescència emocional que commou.

No va caldre el talent de Vincente Minelli per tancar els ulls i transportar-nos al Broadway en què el jazz va marcar tota una època, o al París que es va impregnar de l’enginy de l’americà. El talent experimentat del Matthew Simon, l’Horació Fumero i el Lluís Ribalta, que amb el Manel Camp Quartet han suat la partitura durant tants anys de jazz i manta, no va eclipsar l’entusiasme, ni el compromís del treball dedicat i encoratjador, dels vint-i-dos joves músics de La Coma Big Band amb els trenta-dos de la Banda Simfònica del Conservatori Municipal de Música de Manresa, dirigits per un apassionat Jordi González, tot el contrari; era engrescador veure com els cabells blancs del Quartet encara brillaven més amb el so dels joves talents que tenien al darrere. La Gershwiniana va ser un esclat de sensacions colpidores amb ritmes capaços de produir excitació, commoure’ns i trasbalsar-nos fins a arribar al cor. No se m’acudeix pensar en cap altre raonament per haver tingut l’encert de trobar els ingredients que van fer possible aquesta emotivitat musical, si no és el de la sensible maduresa creativa dels setanta-cinc anys del Manel Camp; no es pot unir en un mateix escenari l’admiració a Gershwin, la força interpretativa de l’experiència, la il·lusionant frescor de la joventut, i la motivadora excitació del Jazz, si no és amb una incontestable declaració d’amor a la música amb tot el respecte a les viscudes notes musicals del passat, tot l’entusiasme amb les del present i totes les esperances en les del futur.

Gershwin va dir que la música ha de repetir el pensament i la inspiració de la gent i el temps; gairebé vuitanta-quatre anys després de la mort del geni de la música, no va ser ni a Broadway ni a París, va ser a Manresa on l’escenari del Kursaal es va convertir de nou, amb la inspiració Gershwiniana, en una repetició del pensament i el temps de la millor música. Com tota història d’amor plena de sinceritat, complicitats, passió i joventut, el resultat final no podia ser cap altre que el que va experimentar el públic: Una intensa emoció recompensada amb sincers aplaudiments després de cada intervenció dels solistes, per acabar amb una sentida i llarga ovació final amb el pati de butaques dret, impressionat i agraït.

Joan Barbé
Manresa, juny 2021