A casa sempre diem que cal celebrar les coses. Totes les que es pugui. La vida, a vegades, ja és prou dura, prou trista. Ja ens passem tants dies preocupats per resoldre les vicissituds que ens porten els problemes diaris, l’edat, les desventures pròpies de la vida, fets increïbles, fins i tot, més propis de la ficció distópica que no pas de la realitat, com per no fer cas d’aquelles coses que, de tan ordinàries, considerem petites. De tan cansats que arribem als moments importants, a voltes, la temptació és no festejar-los. Però llavors, ens ho repensem i diem: no, això no pot ser. Ara cal celebrar aquesta fita. Cal compartir-ho. Cal dir al món: mireu què hem aconseguit, mireu on som. Ho hem fet.

Quan en Manel i la Margalida ens explicaven, tot sopant, ara deu fer uns tres anys i escaig, què portaven de cap per celebrar el doble aniversari del Manel, el dels anys de vida i el dels anys de trajectòria, ho feien amb aquell posat seu, tan propi: La Margalida, entre entusiasmada i inquieta, amb el cap a mil revolucions, pensant si seria possible aconseguir tot el que plantejava. En Manel, entre murri i discret, tot acotant que potser era un gra massa, que no era tan important com per embolicar tant la troca i marejar tanta gent.
Els vaig dir que de cap manera, que ho havien de fer. Que no miressin prim. Que tot un any de concerts i activitats diverses al voltant d’una figura tan versàtil i polièdrica com és Manel Camp era de justícia i que calia fer-ho. Que trobarien més “sís” que no pas “nos” quan truquessin a les diverses portes. I així ha estat. No em sorprèn gens. De fet, ja era hora. Cal reconèixer la bona feina, l’entrega i la dedicació.

Seria una tasca inabastable començar a anomenar totes les persones que, siguin músics, compositors o intèrprets; ballarins; cantaires de coral; gestors culturals, programadors, promotors, productors, o responsables de comunicació; tècnics de so, d’escenografia o manteniment, dissenyadors… tots aquells que han col·laborat en cadascun dels concerts, xerrades, exposicions o projeccions a gran pantalla que s’han pogut gaudir en aquests mesos de celebració de la trajectòria d’en Manel, de tota una vida dedicada a l’art, a la cultura, a la música. El llenguatge més màgic, abstracte, inefable i alhora universal.

El mateix passa amb els espais per on ha transitat aquesta celebració. De Barcelona (a ESMUC, l’Auditori, o la Filmoteca de Catalunya) a Mallorca, passant per Sant Fruitós de Bages, Sant Pedor o l’estimada Manresa, bressol d’en Manel, amb tries tan emblemàtiques com el Kursaal, el Casino, el Teatre Conservatori o Can Font; sense oblidar espais culturals com La Fàbrica Vella, La Plana de l’Om, el CIC, el Concent de Sant Francesc, o paratges únics pel seu entorn natural com els Jardins de la cova de Sant Ignasi. Tots ells emplaçaments fantàstics per a espectacles en viu únics i irrepetibles.

Una riquesa en estils i diversitat d’espectacles i activitats amb la força i l’equilibri propis d’en Manel, com el logo de Minorisa a Carst, aquella onada plena d’elements i colors, plena d’energia i temprança, un oxímoron perfectament entès.

Aquest projecte ha permès descobrir o rememorar versos i poemes nostrats; danses i cant coral; ha donat protagonisme al piano com a vehicle comunicador; ha reunit a diverses generacions d’intèrprets en un sol escenari, testimonis de diverses èpoques i estils musicals; ha aconseguit, gràcies a la màgia de la gran pantalla, recordar bandes sonores d’en Manel; reunir en imatges la història i revolució de Fusioon; i, sobretot, fer el millor regal al públic: que l’obra d’en Manel fos homenatjada i explicada amb la seva pròpia veu, ja fos en forma de fotografies, imatge en moviment, xerrades i el seu llenguatge preferit, la música.

Estic convençuda que puc parlar en nom de totes les persones i institucions implicades sense equivocar-me, per dir que treballar amb en Manel és un autèntic goig. Gaudir del seu talent i de la seva bona feina ho fa tot senzill i de bon portar. Igual que amb la Margalida, a qui conec molt bé en l’entorn laboral, i he pogut formar part del seu equip anteriorment. La seva capacitat de treball i bona organització només es veu millorada, si escau, quan ho fa per algú que estima.

Però ja m’allargo. Serà qüestió d’anar tancant.

A casa som de celebrar les coses, com deia en començar aquestes línies. I no només perquè, a vegades, la vida ja és prou dura, sinó també perquè, a casa, som ritualistes. Els inicis i els tancaments de les coses mereixen el seu propi ritual. Com cadascun dels concerts i de les activitats que han tingut lloc en aquest any i escaig. Han estat, cadascun d’ells, un ritual. Una cerimònia. Moments únics i especials en sí mateixos.

Únics perquè el Manel ha aconseguit el que cap més músic podria assolir: reunir a assajos i escenaris a músics de diverses generacions i qualitats excepcionals, que deixaven els seus compromisos habituals o el seu descans per acompanyar-lo. Especials perquè la màgia que es desprèn de les reunions d’aquests professionals no és només excel·lent a nivell musical, també s’encomana la bonhomia, la bona voluntat i la capacitat de lluita i esforç que, tant el Manel com la Margalida escampen allà on van, gràcies a allò que és tan poc habitual i genuí i que quan es descobreix no es vol deixar anar: aquella energia que transmeten les persones bones de veritat. Que dues persones reuneixin totes aquestes característiques és, malauradament, tan poc freqüent, que una acaba essent un pèl egoista, i quan li diuen de participar i col·laborar, encara que sigui més com a testimoni de tot el que s’ha viscut que no pas amb ajuda real, no ho dubta ni un segon, i els diu: sí, això cal fer-ho, no mireu prim, perquè, al final, el que més l’omplirà serà poder dir: jo vaig ser-hi. Ho vaig poder veure.

Vaig ser al darrera de l’escenari, veient com anaven pujant els millors a acompanyar el Manel. Vaig escoltar una música excepcional, d’aquella que només escoltes quan determinades ànimes col·laboren juntes, i això no passa gairebé mai. I jo era allà, compartint aquells moments. Quina sort. Quin privilegi.

Ja ho he dit, a casa som ritualistes. Jo, que em dedico a la docència, sempre dono la benvinguda als meus estudiants, quan comencen els estudis, i els acomiado i felicito quan els acaben. Amb en Manel i la Margalida, més per la seva acostumada generositat i afecte que no pas per atzar, em va caure a les mans l’oportunitat d’obrir aquesta aventura, presentant-la a la premsa i institucions, a Manresa, anunciant el que vindria. I ara em correspon tancar aquest periple, com si un sol paràgraf pogués resumir tot el que s’ha viscut en gairebé dos anys.

Volia tancar aquestes línies amb un sol mot, un concepte que englobés tot el que ha significat a nivell artístic, escènic i emocional el que han tirat endavant la Margalida i el Manel en aquests últims temps. Com han lluitat contra la por, el vertigen, una pandèmia, les dificultats logístiques i la quadratura d’agendes impossibles. Com només algú com en Manel ha fet possible que professionals de tota mena de disciplines ho deixessin tot per respondre a la seva crida, contents de fer-ho i orgullosos de col·laborar amb ell. Com han cuidat tothom, mimant cada concert, cada trobada, cada experiència amb detalls materials, dinars, sopars, i el més important, el caliu de la seva proximitat i afecte. Perquè si al talent s’hi suma l’esforç i la constància; a l’eficàcia s’hi afegeix la dedicació; a la visió global s’hi té en compte el detall de les petites coses, i la professionalitat es complementa amb la generositat, la combinació és perfecte. I junts, en Manel i la Margalida són això per als qui els sentim a prop, uns grans i brillants amics. Enteses la grandesa i la lluïssor com les millors de les accepcions.

I jo, com pretenc resumir-ho tot en una sola paraula, si encara ara dubto entre el “bravo” i el “gràcies”?

Anna Tarragó
Vilassar de Mar, setembre 22

Ens trobem davant d’aquest paisatge càrstic de pedra, de solcs, de roca. Aquesta roca té relleu com les arrugues del nostre rostre.

S’ha dit que a partir dels quaranta anys cadascú és responsable del seu rostre perquè les arrugues que solquen la nostra cara tenen a veure amb l’actitud que tenim davant la vida i cada rostre humà és un gran paisatge i de seguida ens impacta quan el veiem i podem llegir-hi la vida que hi ha al darrere.

Som responsables del nostre rostre perquè som coautors del nostre paisatge interior. I això avui ho fem davant del paisatge que ens regala aquest punt de Manresa i que està davant d’aquesta serralada, cim!

Tots necessitem tenir llocs de cim, llocs d’alçada llocs on despleguem la nostra mirada de vegades contreta, angoixada, confinada en aquests darrers dos anys, per desplegar-la, temps de desplegament, temps de recolliment que és la Cova, en aquest cas. Cova, cim i després tenim el riu que és qui fa els solcs, que és qui fa la fluïdesa, el moviment de la vida i qui fa les arrugues del nostre rostre, la bellesa dels paisatges són els rius que van fent escultures increïbles.

Que sentint aquesta música de Manel Camp, sentim la música de l’aigua i la música d’aquests segles que han esculpit aquest paisatge tant com esculpeixen el nostre paisatge interior.

Xavier Meloni
Manresa, 18 de juny 2022

“M’encanta el nou, m’enamora el vell “ J.V.Foix , De sol i de dol

Penso que, en la vida de cada creador, sol haver-hi variacions nascudes en els dies i en els llocs on gesta les seves obres. L’origen, els aprenentatges, les col·laboracions amb d’altres, els canvis, la recepció del que fa, l’èxit, les pauses en què sembla haver- se fet el silenci, la continuació i així, fins a arribar al que s’anomena trajectòria. D’un projecte a un altre, al cap dels anys, hi ha producció abundant, relacions i desigs encara.

També, en cada artista, hi ha allò que menys se sol veure en l’obra, encara que és allí on s’origina tot el que vindrà amb el temps. Em refereixo a la identitat personal, base absoluta de l’impuls creatiu. S’acostuma a crear dins d’un anonimat, menys o més sorollós, que es pot perdre quan l’obra es dona a conèixer i té impacte en d’altres.
La perspectiva que em permet mirar els concerts projectats per Manel Camp i el seu equip a De Minorisa a Carst, la majoria dels quals ja són realitat, em fa adonar que s’ha de ser d’una manera determinada per haver-hi pogut arribar. Cal una considerable maduresa professional i energia, unida a un convenciment gran de voler-ho portar a terme, i sobretot, una muntanya de complicitat de diferents artistes i col·laboradors. Entenc que si la resposta és positiva, es deu al fet que qui els ho proposa és o ha estat un gran company, una persona d’aquelles amb qui s’ha treballat amb la confiança deguda a les seves qualitats artístiques, però també, i sobretot, amb la seva manera de fer, sense estalviar-hi dedicació i sense vanitat.

Jo he estat convidada a assistir a la cantata La flor romanial, el 8 de maig. Ens vam dirigir a Santpedor amb temps i, buscant el convent de Sant Francesc, vam poder veure els voltants. Sota el sol primaveral, la calma dels carrers ens rebia amb placidesa fins que ens vam trobar davant d’uns camps d’un verd viu amb la muntanya de Montserrat al fons.

Del convent, en queda l’església. De fora estant, sobta la modernor en vidre i metall damunt de l’antiga paret de l’entrada. Ja a dins, l’espai em sembla grandiós, és d’una gran esveltesa. Es despengen del sostre gran quantitat de llums, sostinguts de forma àgil per cables de llargària desigual. Trobo que la il·luminació contribueix a subratllar un aire actual, desimbolt, dins del panorama dels arcs antics, que, enllaçats de forma regular, marquen les tres naus.
Les converses del públic aplegat abans del concert respiren una espera il·lusionada, el gust per trobar-se allí. No es fa el silenci fins a l’entrada pausada i decidida dels joves, que, quedaran ben ordenats en l’espai lliure, a tocar dels espectadors. Ens trobem asseguts, en sentit longitudinal, al llarg de la nau central i de cara a les naus laterals. Cada meitat del públic mirant l’altra.
Els alumnes de l’Escola Municipal de Música de Santpedor i la Coral Vint i Sing, els de l’Escola de Música Ireneu Segarra de Palma de Mallorca componen els cors. Els instrumentistes són de l’Escola de Música Esclat de Manresa, l’Escola de Música d’Artés i de l’Escola Municipal de Música de Santpedor. Tinc ben a prop alguns dels rostres seriosos, aureolats de bellesa juvenil, concentrats. Em fan pensar en l’inici de l’aventura, de segur que per a més d’un d’aquests joves, aquest concert serà un punt de la seva trajectòria. Els cantants són part del nou i, encisats, els admirem ja abans de començar. La rondalla mallorquina, “La flor romanial, recopilada per Antoni Maria Alcover i adaptada per n’Aina Dols se’ns ofereix en el recitat, en la representació i en les veus acordades. L’argument és antic, de tot temps, el mal de Caín, i tan sols la màgia de la flor romanial el podrà contrarestar.

Un vers del gran poeta de Sarrià, Josep Vicenç Foix, s’ha il·luminat ja dins de la meva memòria i, a partir d’aquell instant, tot s’enllaça en la meva ment misteriosament. L’església reformada de l’antic convent, nou sobre vell, les veus joves i l’antiga rondalla. Tot reunit per un gran equip i el talent d’en Manel Camp, que toca el piano a l’absis, al fons de tot de l’església amb la resta de músics. Per mirar-los, cal girar el cap a la dreta o a l’esquerra, enfocar la vista d’una mica lluny. Les seves notes, però, se senten perfectament. Tot l’espai, en un magnífic equilibri, ha restat ocupat. Les veus, la música, la recitaciói la representació d’escenes, s’han reunit en una sola intenció.

La llarga i fructífera trajectòria de l’artista Manel Camp ha convocat, en la seva maduresa i amb moltes complicitats, una sèrie de concerts, en què recull part del que ha estat el seu recorregut musical. Creador, pianista, mestre de música, partícip i col·laborador en grups, continuador d’una herència, que en diferents temps, li va ser donada i ell va acollir. No tothom, en unes circumstàncies semblants, és capaç de fer una celebració d’aquesta mena. Un record de l’activitat feta, còmplice amb altres músics, i la mirada posada al futur.

En el desert dels dies, de vegades es produeixen petits miracles, si és que un miracle pot ser petit.

Maria Barbal
9-24 maig de 2022

Una rutina que és una vida sencera

-Va! Obrim sala!

El crit, expressat amb l’autoritat que es requereix per aquestes coses, va ressonar en un Kursaal encara buit del tot que, tanmateix, anava a omplir-se fins al capdamunt en cosa de minuts. De sobte, però, mentre alguns dels treballadors del teatre ja obrien les portes laterals, tot van ser crits i corredisses.

No hem provat el micro del Manel!
-Quin és? És el vint-i-dos?
-No!, és el deu…

El deu? Assegut a la platea era ben fàcil distingir que el piano de Manel Camp no en tenia un sinó tres de micros perfectament col·locats, mil·limètricament alineats, al llarg de la caixa. Els veies i pensaves que els havien posat una distància adequada com per a no perdre cap matís, però segurament també pensada per a impedir que el soroll mecànic de l’enginy -tot allò dels martells, les tecles, la bàscula, els amortidors i la complicada tramoia que un piano comporta- pogués distorsionar-ne el so. El deu, de seguida es va veure, no era cap d’ells sinó que es tractava d’un humil micro de mà, el que calia, però, per a poder donar les gràcies a tothom, per agrair haver-se fet presents en aquella festa d’aniversari, per a regraciar aquells grans noms de la música que es van aplegar el 24 d’abril a Manresa amb la voluntat de celebrar la relació llarguíssima i fecunda de Manel Camp amb la cançó.

Perquè allà sobre l’escenari hi havia la veu impressionant de Lídia Pujol, com sempre descalça. I la música del “Tot és gris”, “Cançó de carrer”, de la Teresa de l’Ovidi o l'”Es fa llarg esperar”, amb el record a Núria Feliu, a Ramon Muntaner o a Pau Riba. I Lucrecia i Joan Isaac. I Miquel Pujadó i Pep Picas. I Celeste Alías. I Celdoni Fonoll i Lloll Bertran sorgits d’entre la gent, així com són ells. I la Marina Rossell i un Quico Pi de la Serra que es recolzava impertèrrit amb la seua guitarra contra l’esquena del pianista, mentre Marcel Gros ens posava a tots un somriure crític a la cara. I Miquel Gil amb els seus sempre arriscats melismes. I la gent que ballava, la Factoria Mascaró, Montse Circuns. I la Núria Bacardit. I els músics de Manel Camp. L’Horacio Fumero i el Matthew Simon, que arrosseguen sempre la presència de Tete Montoliu, el Jordi Camp i el Lluís Ribalta.

Aquell micro que no havien provat, el deu, al final va fer el servei just a un Manel Camp tímid que celebrava setanta-cinc anys de vida i que tancava, tot alhora, un any sencer de concerts. Unes paraules, justes i precises van ser tot en el llenguatge de la majoria dels humans. En canvi, els tres micros alineats al llarg de la caixa, els que replegaven aquest altre llenguatge que és la música, aquests sí que van haver de treballar de valent.

Ho van tota la vesprada, però sobretot quan el mestre Antoni Parera Fons i Marco Mezquida ens van regalar unes peces inoblidables a quatre mans amb Manel Camp, cedint-se els uns als altres el piano i combinant-se, unes peces que seran difícils d’oblidar i que van omplir el teatre de matisos i de jocs sonors, de camaraderia i exquisidesa.

Quan un pianista toca, les freqüències greus li sonen a l’esquerra i les agudes a la dreta. Ells estan acostumats a això. Però en un escenari gran aquest matís es perd perquè el so arriba compacte a les oïdes dels qui estem asseguts. Amb les quatre mans, tanmateix, la forma en què es vinclen els cossos o els arcs que descriuen els braços, la gestualitat de l’intèrpret, et permeten gairebé endevinar per separat l’atac de cada freqüència, el moment en què els sons entren a aquells micròfons des d’un costat o l’altre, perquè els greus són de l’un i els aguts són de l’altre. I d’allà, mirant-los, és que van nàixer dos moments únics a guardar a la memòria. Un Parera digne, alt i seré. Un Mezquida inquiet, juganer i abocat. I unint-los un Manel Camp que seguia la rutina de cada concert -ja ho sabeu: sempre hi ha algun detall d’última hora que et fa córrer- quan aquell concert concret era tota la seua vida.

Vicent Partal
Barcelona, maig de 2022

Gràcies!

Quan somiava amb el projecte De Minorisa a Carst, mai no m’hauria imaginat canviar el teclat del piano pel teclat d’un ordinador i, menys encara, fer-ho per a narrar des de dins el que passava en una de les tretze propostes en què “concentràrem” l’homenatge musical als nombrosos companys d’escenari i projectes educatius que he trobat al llarg de tota una vida dedicada a la música.

El que exposaré aquí no es pot mesurar per la qualitat de les paraules escrites i em sento atabalat per si sabré expressar l’impacte emocional que la vetllada va tenir en la meva persona.
Primer de tot, no puc obviar el més sincer agraïment a l’ESMUC per la seva implicació en tot el projecte i per acollir i fer possible la Nit dels pianistes a l’Auditori.

Com deia abans, se’m fa difícil traslladar amb paraules les sensacions i els sentiments viscuts en compartir escenari amb dotze pianistes del més alt nivell de casa nostra, amics i companys de molts anys, a qui estimo i admiro. Em sento captivat per la música que fan tant com l’art i el saber fer que desprenen cadascun d’ells.
Som-hi, doncs, tres pianos de cua i múltiples combinacions dels músics van fer d’aquella nit, una nit màgica, plena de llums, de colors, de sensibilitat, d’energia, d’inspiració, d’amistat, d’il·lusió, de respecte, d’estima, d’emoció, de MÚSICA… Vam poder interpretar en solitari, en format duet, trios… fins a trobar un final on els dotze vam compartir, com vam poder, els tres pianos, majestuosos, que omplien l’espai sempre fantàstic de la Sala Oriol Martorell, amb una il·luminació plena de bellesa que els convertia talment en ballarins que dansaven al so dels que els tocaven.

Inimaginable la il·lusió que vaig tenir durant tota la nit en poder escoltar peces, escrites per mi, en les mans d’aquests fantàstics artistes: Elisabet Raspall, Josep Más “Kitflus”, Francesc Capella, Joan Monné, Eduardo Tancredi, Lluís Vidal, Ignasi Terraza, Agustí Fernández, Elisenda Duocastella, Ludovica Mosca, Toni-Olaf Sabater. Els meus Comiat, Ainara, Claror, Babaouo, Capri, o bé Sol de Murons, Cul de Sac, passaren a ser nostres, interpretats des d’una altra perspectiva, en alguns casos ben diferent de com jo els havia pensat.

La veritat, em produeix una sensació magnífica, un goig intern i a la vegada aflora un sentiment de sincer agraïment a qui s’ha fet seva aquella peça i li ha donat una altra vida. Amb especial estimació havia pensat incloure-hi Hommage, que feia un temps havia dedicat a l’admirat Francesc Burrull, i que es va poder escoltar, amb molta delicadesa, com a primera obra del concert. O els ja clàssics, Desassossec, Pas a Pas, Celebrem-ho, Pleniluni, que tantes vegades havíem tocat a dos pianos en el projecte Diàlegs, i que en aquesta ocasió comptaren amb noves i valuoses aportacions… o bé Coratge, Rosebud, Enyors… Per a mi em vaig reservar Poesia Secreta, per a recordar la meva primera incursió en solitari en el món discogràfic, i també vam poder compartir amb gran sentiment La meva petita terra, Natura i Anhels, entre d’altres. Aquesta darrera els dos últims anys ha agafat una dimensió personal que em serveix de conhort i homenatge alhora.

Màgia, creativitat, força, talent… una nit plena de sotracs emocionals, que va culminar amb la improvisació col·lectiva d’un blues, iniciat pel Kitflus i per on van anar passant les vint-i-quatre mans que aquell dia ens aplegàrem amb l’excusa dels meus setanta-cinc anys. La peça va resultar la cirereta del projecte De Minorisa a Carst, que en el seu esdevenir de més d’un any, va fer una parada excepcional a l’Auditori de Barcelona.

Nu puc més que agrair moltíssim a tots aquests artistes, però també a aquells que no pogueren ser-hi, que s’avinguessin a interpretar d’una manera molt personal i sentida les peces del meu repertori. Així com, voldria agrair també, a l’equip de Minorisa a Carst, a la Lali Pujol per la seva implicació generosa en la gestió de tota la troupe i a tots els tècnics de l’Auditori que van fer possible aquest inoblidable, per a mi, i irrepetible concert.

Manel Camp
març de 2022

Manel Camp al cinema

Com gran aficionat al cine que soc, m’entusiasmen les bandes sonores. Considero que les bones no es limiten a embolcallar els crèdits i a subratllar escenes, sinó que hi afegeixen un contingut sonor, que posa en relleu aspectes de l’acció que l’espectador interioritza per via emocional. La música d’un film és una riquesa, no un complement, com ho demostren les partitures de Miklos Rozsa, Georges Delerue o Ennio Morricone. D’altra banda, no es pot separar les cintes de Bake Edwards de les melodies de Henry Mancini, ni les de Clint Eastwood del jazz del seu amic Lennie Niehaus.

Manel Camp, en una nit inoblidable, ens ha demostrat a la Fàbrica Vella de Sallent que és un gran compositor de bandes sonores. I ho ha fet exhibint tot una plèiade de possibilitats, una pluralitat d’estils, una abundància de recursos, que evidencien, tant el seu virtuosisme, com la seva adequació a les històries i als personatges que cal explicar a la pantalla. Jo, que he vist tots els films que ens ha proposat, dono fe que mai la música es deslliga de la imatge, ni la dels crèdits s’allunya del que la pel·lícula representa. És així que la simbiosi arriba a ser admirable.

Francesc Bellmunt és el realitzador que més cops ha demanat la col·laboració d’en Manel Camp, sobretot quan adapta novel·les del valencià Ferran Torrent. M’han captivat especialment els ressons de bolero a les escenes de la mort de la mare a “Gràcies per la propina”, el trio que el piano desgrana amb el baix d´Horacio Fumero i la percussió de Lluís Ribalta al fragment “La torxa” de “El complot dels anells” i la substitució del saxòfon pel primer violí i director de l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48, Quim Termens, a “Un negre amb un saxo”.

Manel Cussó-Ferrer va fer servir la música d’en Manel Camp en dues ocasions. Va descriure la desgraciada odissea del filòsof alemany Walter Benjamin fins a Port-Bou a “L’última frontera”, de la que m´ha sorprès el vals amb rerefons de tango del fragment “Capri”, quan el filòsof era feliç en aquella illa italiana amb la seva esposa Dora. També va encarregar-se del esplèndid blues de “Babauouo”, el film que Cussó- Ferrer va gosar rodar sobre el guió surrealista que Salvador Dalí va escriure a París el 1932.

Sempre he pensat que Vicente Aranda va desaprofitar lamentablement les possibilitats de la partitura que en Manuel Camp va desenvolupar per la negríssima “Fanny Pelopaja”, que adaptava la novel·la “Prótesis” d’Andreu Martin. En canvi, em sembla corprenedora la interpretació que Núria Padrós va fer al violoncel d’un tema de “La muchacha de las bragas de oro”.

Finalment i com a colofó d’una magnífica vetllada, la sorpresa per a mi va ser el comentari musical que en Manel va concertar per il·lustrar la projecció del clàssic del cinema mut “The Crowd”, de King Vidor, que aquí es va titular “Y el mundo marcha”. L’animosa composició descriu la trajectòria vital d’en John i de la Mary al New York de principis del XX.

Manuel Quinto
Manresa, gener de 2022

Canigó i els creadors de cultura

Parlar de l’obra Canigó, sense emprar paraules de Mossèn Cinto Verdaguer, pot semblar una gosadia i un atreviment, de fet hauria de ser impossible, però no. Haureu de disculpar el meu repte, però us explicaré unes quantes emocions personals escrites no molt lluny del lloc on Verdaguer s’asseia per escriure la seva obra al peu de la majestuosa muntanya del Canigó, el Roc Peirer de Taurinyà.

L’obra Canigó va guanyar dos nous llenguatges ara fa uns anys, per tal de ser entesa no sols a través de la lectura, sinó mitjançant les nobles arts de la música i de la dansa popular.

De la meva llunyana època de ballarí a l’Esbart Dansaire de Rubí, i quan amb altres amics (Lluís Calduch, Eduard Ventura…) començàvem a tenir un formigueig que ens empenyia a voler començar a fer coreografies pròpies, recordo com l’Albert Sans, el nostre mestre, sempre tenia un bon consell i ens animava a ser i fer amb tota la sinceritat de què fóssim capaços de crear. Plegats vam anar teixint complicitats i ens vam escoltar, dialogar, i tirar endavant projectes diferents cadascú en els seus propis grups de dansa. En Lluís Calduch a l’Esbart Ciutat Comtal, un servidor a l’Esbart Terrassa, i l’Eduard Ventura evidentment al mateix Esbart Dansaire de Rubí.

Durant força temps, l’Eduard m’havia explicat que el seu somni era poder arribar a fer un espectacle sobre l’obra Canigó. I era ben conscient que per respecte a l’obra, primer havia d’experimentar i madurar fent d’altres coreografies que l’hi permetessin agafar seguretat i un llenguatge propi. Però en aquells moments ja sabia que l’hi volia demanar la composició musical al Manel Camp. El veia (i veiem) un músic de tal magnitud que no tenia gens clar que algun dia el Manel ho volgués fer… Però va ser que sí!!!!

Tampoc em podia imaginar en aquells moments que, bastants anys més tard, jo podria tenir el privilegi de treballar amb en Manel en el vessant del seu management artístic i en la producció d’alguns títols de la seva llarga i genial discografia. Voltes i giragonses que et porta la vida. Per damunt de tot, l’amistat que he tingut la sort de tenir amb aquests dos agosarats creadors dels nous llenguatges artístics de l’obra Canigó.

El llenguatge musical té la sort de poder quedar plasmada en una partitura, fet que permet assegurar la seva transmissió. Si bé cal afegir que, sort en tenim dels enregistraments sonors per tal de poder captar subtilment l’ànima interpretativa que en Manel imprimeix en totes les seves obres musicals. El llenguatge de la dansa sols pot comptar amb els enregistraments audiovisuals per tal de deixar ben plasmada la coreografia. Sortosament en aquest cas podem estar més que contents en disposar de tots aquests suports i eines per reviure aquest muntatge.

L’Eduard ens va deixar ja fa anys… el seu darrer gest va ser quan el múscul del seu cor va decidir deixar de bategar. Just dies abans que anàvem a inaugurar el Centre de Dansa L’Espona, del qual ell n’havia de ser el director, i jo tenia el plaer de ser en aquells moments el Director General de Cultura Popular del Departament de Cultura. El somni de poder tornar a col·laborar plegats es va estroncar de forma dolorosa i mai oblidada. Que l’Esbart Dansaire de Rubí hagi recuperat la seva coreografia és, sense cap mena de dubte, el millor homenatge que se li podia fer, i fet i enregistrat està.

Del gran músic i millor amic, en Manel, que en el moment de preparar una llarga celebració de tota la seva carrera musical hagi comptat amb el fet de reviure l’obra Canigó, el fa merèixer per part meva del més gran elogi. En Manel ha tocat tants gèneres musicals com tecles té el seu piano. S’ha atrevit amb molts gèneres diferents, des de la mal anomenada clàssica, la cançó, el jazz, la improvisació, bandes sonores, arranjaments, produccions, compositor… en definitiva un creador tan complet i gegantí com la mateixa obra literària que aquí ens ocupa.

Aquest home i la seva música són com un calidoscopi que constantment varia de formes i de colors, fet que l’ha conduït a ser considerat com a inclassificable (com si això fos pejoratiu). Penso, i disculpareu el meu atreviment, que aquesta “inclassificabilitat” és la que l’hi ha permès ser molt més lliure, atrevit, i molt respectuós amb tota la seva música (ei! i amb tots els músics que han tocat amb ell).

No puc acabar aquest text de millor manera que copiant el pòrtic de la seva pròpia web. Paraules que em faig meves des de l’honrós exili que ara em pertoca viure: El fet d’estimar música, entendre-la, conèixer-la simplement escoltar-la, ens fa millors i ens vacuna una mica més contra el bel·licisme que ens envolta.

Gràcies a tots els creadors d’art, i avui molt especialment a tu, Manel.

Lluís Puig i Gordi
Dia de l’arribada de la primavera de 2022, des de sota el Canigó