Estimar
Manel Camp
Dissabte 18 de maig, al Centru de Cabrianes, a les 19:00h
Un recorregut per cançons que formen part de la banda sonora de la meva vida.
Manel Camp
Dissabte 18 de maig, al Centru de Cabrianes, a les 19:00h
Un recorregut per cançons que formen part de la banda sonora de la meva vida.
Manel Camp / Piano
Set lletres, només set, que ens diuen tant i abastant tant…, com set notes musicals que, fins i tot, sense text, travessen l’ànima…
En aquest projecte voldria compartir amb vosaltres una selecció de peces musicals que tenen un sentit en el meu recorregut vital, tant professional com personal, totes elles, d’alguna manera, són històries d’amor, d’amistat, de parella, d’estima a la professió, d’arrelament, d’anhels, de pèrdues, en definitiva diferents manifestacions de voler, desitjar, ESTIMAR.
En tot cas en aquest projecte trobareu un petit tast d’unes notes inspirades en el saber i saber fer d’altres, passades pel meu sedàs.
Toni Subirana i Manel Camp
Teatre La Gorga, Palamós. 14 d’abril de 2024
Concert amb motiu del centenari de l’edició de Cançons de rem i vela, el llibre de poemes que J.M. de Sagarra va escriure inspirant-se en els paratges de la Costa Brava i que Toni Subirana va musicar en un disc dedicat al poeta amb arranjaments de Manel Camp. Ara fa trenta anys d’aquell treball, i el cantautor i el pianista recuperen les cançons del disc en un nou espectacle amb gust de sal que han volgut estrenar a Palamós.
Matthew Simon / Trompeta
Xisco Aguiló / Contrabaix
Lluis Ribalta / Bateria
Manel Camp / Piano
La paraula “carst” pot resultar estranya, però el curiós és que tenim a tocar un paisatge càrstic. Es tracta d’un paisatge modelat causat per l’aigua mitjançant processos d’erosió. Uns exemples són les muntanyes de Montserrat i la Tramuntana mallorquina, que alhora configuren l’escenari vital de Manel Camp.
Carst és també el darrer treball jazzístic de creació del Manel Camp Quartet, i que ha format part del projecte DE MINORISA A CARST que ha portat a terme el Manel, amb l’excusa del seu 75è aniversari, i que durant un any ha omplert els escenaris i ha compartit música amb més de 400 persones.
Carst s’ha enregistrat en CD i s’ha publicat l’octubre del 2022.
La relació personal i professional entre el Matthew, el Lluís i el Manel ve de lluny, més de trenta anys compartint projectes musicals són possibles per una connexió personal, musical i creativa que parteix del respecte mutu i per la fascinació que senten l’un per l’altre. És així com podem gaudir als escenaris d’una energia inesgotable i contagiosa que els fa créixer com a conjunt. En aquest projecte s’afegeix la sensibilitat, delicadesa i domini de l’instrument del contrabaixista mallorquí, Xisco Aguiló.
– Fluir
– Erosió
– Metamorfosi
– Resilència
– Origen
– Esquerda
– Perseverança
El concert es desenvolupa tot seguit, sense descans i amb una durada
aproximada d’uns 70 minuts.
Llibert Fortuny, Mireia Farrés i Manel Camp
Teatre Conservatori – Manresa
29 de desembre de 2021
Ornette Coleman: –Tio, tu hauries de ser negre, simplement negre. Keith Jarrett: –Ho sé, ho sé, hi estic treballant.
Aquest diàleg em venia al cap al Teatre Conservatori de Manresa mentre sentia el programa «JazzNadal i més», un dels concerts que Manel Camp ha preparat dins el cicle «De Minorisa a Carst», amb el qual celebra el seu 75è aniversari.
Keith Jarrett només és dos anys més gran que el Manel Camp, o sigui que forma part de la mateixa generació, i ha estat en el radar del pianista de Manresa igual que ho ha estat en el de tots els pianistes de jazz que van madurar la seva carrera durant els anys vuitantes.
Jarrett ha viscut sempre en un curiós equívoc racial. Tot i que el seu pare prové d’una barreja d’escocesos i irlandesos i la seva mare és de família hongaresa, el to fosc de la seva pell, el bigotet i el cabell molt arrissat han fet que moltíssima gent pensés, sobretot quan era jove, que és negre o mulat. En canvi, per als jazzmen negres no hi ha hagut mai cap dubte que Jarrett, per molt que la seva genètica europea li hagi donat una coloració imprevista, és completament blanc, de formació blanca i vocació blanca, perquè només un blanc podria haver fet derivar la meitat de la seva carrera cap a la música de cambra i l’orquestració simfònica, com Jarrett va fer ja durant els setantes, quan trencava motlles amb els seus discos com a pianista de jazz en solitari. Malauradament, Keith Jarrett va tenir dos ictus gravíssims el 2018, i el 2020 va anunciar que ja no se sent un pianista i que dona la seva carrera per acabada. Va penjar les partitures, justament, als 75 anys.
Anava rumiant això mentre sentia Manel Camp interpretar amb una indomable pulsió negra un repertori blanc i anglosaxó que sembla el més natural en un tipus d’ulls blaus com ell.
Manel Camp ha estat un músic amb un peu a cada mon durant tota la seva vida, com a músic de formació acadèmica, com a professor, com a arranjador d’artistes de la cançó, com a jazzman en solitari, en duo o en trio. Però potser cap dels moltíssims repertoris que ha posat a escena al llarg de la seva vida, en el seu nom propi o per a altres artistes, no resumeix millor aquesta dualitat que el que vàrem sentir al Conservatori. Res tan europeu com una nadala clàssica; res tan acadèmic com el concert de Brandemburg; però alhora res tan negre com el swing i el blues que brollen dels seus dits fins i tot quan el tema que està interpretant no beu de les fonts del Mississippi, sinó de les del Danubi. Cal ser molt negre per fer passar Mozart per un compositor de jazz.
El concert és molt Camp, també, en el sentit que el cap de cartell no absorbeix la llum dels seus companys. Llibert Fortuny hi brilla desplegant un huracà de vigor amb l’EWI i amb el saxo, i Mireia Farrés hi llueix la seva trompeta precisa i vellutada. Res no els eclipsa. El trio flueix fort i lliure, alhora que sempre endreçat. I la gent s’ho passa bomba. Són molts anys, i el Manel ja sap què s’ha de fer.
Mirada blava, ànima negra. Per això es pot dir que Manel Camp és un músic de fusió. Per naturalesa. Per Nadal, i sempre.
Hauries de ser negre, li hauria dit Coleman. Hauries de ser alemany, li hauria dit Bach.
Marc Marcè
Manresa, 31 de desembre de 2021
Sílvia Bel i Manel Camp
Sala petita Kursaal – Manresa
20 d’octubre de 2021
Quin so te la veu de Manel Camp? Com sona la música de dins la Sílvia Bel. Quin tacte tenen les paraules del poeta Margarit? Vaig tancar els ulls i vaig entrar a la sala amb la resta de sentits ben oberts, disposat a gaudir, descobrir…
La platea plena presagia nit d’estrena oficial del Tocats de Lletres 2021 a Manresa i després dels parlaments oficials es fa el silenci, més poètic que mai, d’on emergeixen, poderosament fràgils, Sílvia Bel i Manel Camp fent emergir, sense previ avís la música d’entre el silenci i les paraules surant escapant dels sorolls.
Em deixo dur. La música em duu la calma, la tristesa serena i m’evoca, també, llocs on no hi són i on potser no hi he estat mai, però on m’agradaria ser i on gairebé, deixant-m’hi anar, hi soc ara. M’hi sento. La paraula m’acarona, la veu càlidament rogallosa de la Bel em guía pels mots càlids i aspres del poeta. I m’hi sento bé. “Que trist escoltar Gershwin sense poder abraçar-te”. “Cadascú és solista del seu propi silenci”.
Aquesta mateixa tarda de dimecres, una estona abans d’ara, m’he colat per un forat del teatre i he vist Camp i Bel preparant el concert-espectacle d’avui. Amb mirades, amb silenci, amb complicitat. Amb sentit poètic de l’escena. Amb respecte per Margarit. De vegades la senzillesa és la millor de les trames i l’emoció vol camins senzills i nets, i porosos com els que Bel i Camp busquen i troben a l’escenari, mig en penombra. Si els veiéssiu teixir el que serà després la tarda en una platea plena que es conjura per mantenir el silenci tan preuat entre poema i poema, entre peça i peça, entre espai i silenci. El silenci, sovint, ho fa tot més bonic. El precís silenci per donar més valor a cada mot, a cada nota.
L’encant magnètic de la veu de la Bel i el delicadíssim traç de Manel Camp estimant el piano, acaronant-nos l’ànima i convidant-nos a estimar la música. I fer que sembli fàcil. Però no ho és, ho sap molt bé el poeta Margarit que va ser mestre en fer que fos fàcil i planer i profund alhora explicar-nos la vida i la mort i l’amor i la música.
Sense obrir els ulls, encara, se m’acut que el jazz és un lloc on vas a perdre’t per trobar- te i on segur que et trobaràs i que en això s’assembla tant i tant a la poesia que avui amb lletra de Margarit i amb veu de Sílvia Bel, ens ha regalat tant de consol i confort i que Manel Camp, avui i cada dia d’aquest any en el qual està immers en aquesta tournée anomenada “De Minorisa a Carst” s’alinea amb el poeta savi que ens deia i ens diu” la vida s’alimenta de dies generosos”. Com el d’avui. I no sé si obrir els ulls.
Pep Garcia
Manresa, octubre de 2021
Esbart Dansaire de Rubí, Quartet de corda de l’ESMUC, Percussionistes de l’ESMUC, Cobla de l’ESMUC, Coral Escriny, Orfeó Manresà, Manel Camp.
Fira Mediterrània – Teatre Kursaal
Manresa 17 d’octubre de 2021
Parlar de l’obra Canigó, sense emprar paraules de Mossèn Cinto Verdaguer, pot semblar una gosadia i un atreviment, de fet hauria de ser impossible, però no. Haureu de disculpar el meu repte, però us explicaré unes quantes emocions personals escrites no molt lluny del lloc on Verdaguer s’asseia per escriure la seva obra al peu de la majestuosa muntanya del Canigó, el Roc Peirer de Taurinyà.
L’obra Canigó va guanyar dos nous llenguatges ara fa uns anys, per tal de ser entesa no sols a través de la lectura, sinó mitjançant les nobles arts de la música i de la dansa popular.
De la meva llunyana època de ballarí a l’Esbart Dansaire de Rubí, i quan amb altres amics (Lluís Calduch, Eduard Ventura…) començàvem a tenir un formigueig que ens empenyia a voler començar a fer coreografies pròpies, recordo com l’Albert Sans, el nostre mestre, sempre tenia un bon consell i ens animava a ser i fer amb tota la sinceritat de què fóssim capaços de crear. Plegats vam anar teixint complicitats i ens vam escoltar, dialogar, i tirar endavant projectes diferents cadascú en els seus propis grups de dansa. En Lluís Calduch a l’Esbart Ciutat Comtal, un servidor a l’Esbart Terrassa, i l’Eduard Ventura evidentment al mateix Esbart Dansaire de Rubí.
Durant força temps, l’Eduard m’havia explicat que el seu somni era poder arribar a fer un espectacle sobre l’obra Canigó. I era ben conscient que per respecte a l’obra, primer havia d’experimentar i madurar fent d’altres coreografies que l’hi permetessin agafar seguretat i un llenguatge propi. Però en aquells moments ja sabia que l’hi volia demanar la composició musical al Manel Camp. El veia (i veiem) un músic de tal magnitud que no tenia gens clar que algun dia el Manel ho volgués fer… Però va ser que sí!!!!
Tampoc em podia imaginar en aquells moments que, bastants anys més tard, jo podria tenir el privilegi de treballar amb en Manel en el vessant del seu management artístic i en la producció d’alguns títols de la seva llarga i genial discografia. Voltes i giragonses que et porta la vida. Per damunt de tot, l’amistat que he tingut la sort de tenir amb aquests dos agosarats creadors dels nous llenguatges artístics de l’obra Canigó.
El llenguatge musical té la sort de poder quedar plasmada en una partitura, fet que permet assegurar la seva transmissió. Si bé cal afegir que, sort en tenim dels enregistraments sonors per tal de poder captar subtilment l’ànima interpretativa que en Manel imprimeix en totes les seves obres musicals. El llenguatge de la dansa sols pot comptar amb els enregistraments audiovisuals per tal de deixar ben plasmada la coreografia. Sortosament en aquest cas podem estar més que contents en disposar de tots aquests suports i eines per reviure aquest muntatge.
L’Eduard ens va deixar ja fa anys… el seu darrer gest va ser quan el múscul del seu cor va decidir deixar de bategar. Just dies abans que anàvem a inaugurar el Centre de Dansa L’Espona, del qual ell n’havia de ser el director, i jo tenia el plaer de ser en aquells moments el Director General de Cultura Popular del Departament de Cultura. El somni de poder tornar a col·laborar plegats es va estroncar de forma dolorosa i mai oblidada. Que l’Esbart Dansaire de Rubí hagi recuperat la seva coreografia és, sense cap mena de dubte, el millor homenatge que se li podia fer, i fet i enregistrat està.
Del gran músic i millor amic, en Manel, que en el moment de preparar una llarga celebració de tota la seva carrera musical hagi comptat amb el fet de reviure l’obra Canigó, el fa merèixer per part meva del més gran elogi. En Manel ha tocat tants gèneres musicals com tecles té el seu piano. S’ha atrevit amb molts gèneres diferents, des de la mal anomenada clàssica, la cançó, el jazz, la improvisació, bandes sonores, arranjaments, produccions, compositor… en definitiva un creador tan complet i gegantí com la mateixa obra literària que aquí ens ocupa.
Aquest home i la seva música són com un calidoscopi que constantment varia de formes i de colors, fet que l’ha conduït a ser considerat com a inclassificable (com si això fos pejoratiu). Penso, i disculpareu el meu atreviment, que aquesta “inclassificabilitat” és la que l’hi ha permès ser molt més lliure, atrevit, i molt respectuós amb tota la seva música (ei! i amb tots els músics que han tocat amb ell).
No puc acabar aquest text de millor manera que copiant el pòrtic de la seva pròpia web. Paraules que em faig meves des de l’honrós exili que ara em pertoca viure: El fet d’estimar música, entendre-la, conèixer-la simplement escoltar-la, ens fa millors i ens vacuna una mica més contra el bel·licisme que ens envolta.
Gràcies a tots els creadors d’art, i avui molt especialment a tu, Manel.
Lluís Puig i Gordi
Dia de l’arribada de la primavera de 2022, des de sota el Canigó