A casa sempre diem que cal celebrar les coses. Totes les que es pugui. La vida, a vegades, ja és prou dura, prou trista. Ja ens passem tants dies preocupats per resoldre les vicissituds que ens porten els problemes diaris, l’edat, les desventures pròpies de la vida, fets increïbles, fins i tot, més propis de la ficció distópica que no pas de la realitat, com per no fer cas d’aquelles coses que, de tan ordinàries, considerem petites. De tan cansats que arribem als moments importants, a voltes, la temptació és no festejar-los. Però llavors, ens ho repensem i diem: no, això no pot ser. Ara cal celebrar aquesta fita. Cal compartir-ho. Cal dir al món: mireu què hem aconseguit, mireu on som. Ho hem fet.
Quan en Manel i la Margalida ens explicaven, tot sopant, ara deu fer uns tres anys i escaig, què portaven de cap per celebrar el doble aniversari del Manel, el dels anys de vida i el dels anys de trajectòria, ho feien amb aquell posat seu, tan propi: La Margalida, entre entusiasmada i inquieta, amb el cap a mil revolucions, pensant si seria possible aconseguir tot el que plantejava. En Manel, entre murri i discret, tot acotant que potser era un gra massa, que no era tan important com per embolicar tant la troca i marejar tanta gent.
Els vaig dir que de cap manera, que ho havien de fer. Que no miressin prim. Que tot un any de concerts i activitats diverses al voltant d’una figura tan versàtil i polièdrica com és Manel Camp era de justícia i que calia fer-ho. Que trobarien més “sís” que no pas “nos” quan truquessin a les diverses portes. I així ha estat. No em sorprèn gens. De fet, ja era hora. Cal reconèixer la bona feina, l’entrega i la dedicació.
Seria una tasca inabastable començar a anomenar totes les persones que, siguin músics, compositors o intèrprets; ballarins; cantaires de coral; gestors culturals, programadors, promotors, productors, o responsables de comunicació; tècnics de so, d’escenografia o manteniment, dissenyadors… tots aquells que han col·laborat en cadascun dels concerts, xerrades, exposicions o projeccions a gran pantalla que s’han pogut gaudir en aquests mesos de celebració de la trajectòria d’en Manel, de tota una vida dedicada a l’art, a la cultura, a la música. El llenguatge més màgic, abstracte, inefable i alhora universal.
El mateix passa amb els espais per on ha transitat aquesta celebració. De Barcelona (a ESMUC, l’Auditori, o la Filmoteca de Catalunya) a Mallorca, passant per Sant Fruitós de Bages, Sant Pedor o l’estimada Manresa, bressol d’en Manel, amb tries tan emblemàtiques com el Kursaal, el Casino, el Teatre Conservatori o Can Font; sense oblidar espais culturals com La Fàbrica Vella, La Plana de l’Om, el CIC, el Concent de Sant Francesc, o paratges únics pel seu entorn natural com els Jardins de la cova de Sant Ignasi. Tots ells emplaçaments fantàstics per a espectacles en viu únics i irrepetibles.
Una riquesa en estils i diversitat d’espectacles i activitats amb la força i l’equilibri propis d’en Manel, com el logo de Minorisa a Carst, aquella onada plena d’elements i colors, plena d’energia i temprança, un oxímoron perfectament entès.
Aquest projecte ha permès descobrir o rememorar versos i poemes nostrats; danses i cant coral; ha donat protagonisme al piano com a vehicle comunicador; ha reunit a diverses generacions d’intèrprets en un sol escenari, testimonis de diverses èpoques i estils musicals; ha aconseguit, gràcies a la màgia de la gran pantalla, recordar bandes sonores d’en Manel; reunir en imatges la història i revolució de Fusioon; i, sobretot, fer el millor regal al públic: que l’obra d’en Manel fos homenatjada i explicada amb la seva pròpia veu, ja fos en forma de fotografies, imatge en moviment, xerrades i el seu llenguatge preferit, la música.
Estic convençuda que puc parlar en nom de totes les persones i institucions implicades sense equivocar-me, per dir que treballar amb en Manel és un autèntic goig. Gaudir del seu talent i de la seva bona feina ho fa tot senzill i de bon portar. Igual que amb la Margalida, a qui conec molt bé en l’entorn laboral, i he pogut formar part del seu equip anteriorment. La seva capacitat de treball i bona organització només es veu millorada, si escau, quan ho fa per algú que estima.
Però ja m’allargo. Serà qüestió d’anar tancant.
A casa som de celebrar les coses, com deia en començar aquestes línies. I no només perquè, a vegades, la vida ja és prou dura, sinó també perquè, a casa, som ritualistes. Els inicis i els tancaments de les coses mereixen el seu propi ritual. Com cadascun dels concerts i de les activitats que han tingut lloc en aquest any i escaig. Han estat, cadascun d’ells, un ritual. Una cerimònia. Moments únics i especials en sí mateixos.
Únics perquè el Manel ha aconseguit el que cap més músic podria assolir: reunir a assajos i escenaris a músics de diverses generacions i qualitats excepcionals, que deixaven els seus compromisos habituals o el seu descans per acompanyar-lo. Especials perquè la màgia que es desprèn de les reunions d’aquests professionals no és només excel·lent a nivell musical, també s’encomana la bonhomia, la bona voluntat i la capacitat de lluita i esforç que, tant el Manel com la Margalida escampen allà on van, gràcies a allò que és tan poc habitual i genuí i que quan es descobreix no es vol deixar anar: aquella energia que transmeten les persones bones de veritat. Que dues persones reuneixin totes aquestes característiques és, malauradament, tan poc freqüent, que una acaba essent un pèl egoista, i quan li diuen de participar i col·laborar, encara que sigui més com a testimoni de tot el que s’ha viscut que no pas amb ajuda real, no ho dubta ni un segon, i els diu: sí, això cal fer-ho, no mireu prim, perquè, al final, el que més l’omplirà serà poder dir: jo vaig ser-hi. Ho vaig poder veure.
Vaig ser al darrera de l’escenari, veient com anaven pujant els millors a acompanyar el Manel. Vaig escoltar una música excepcional, d’aquella que només escoltes quan determinades ànimes col·laboren juntes, i això no passa gairebé mai. I jo era allà, compartint aquells moments. Quina sort. Quin privilegi.
Ja ho he dit, a casa som ritualistes. Jo, que em dedico a la docència, sempre dono la benvinguda als meus estudiants, quan comencen els estudis, i els acomiado i felicito quan els acaben. Amb en Manel i la Margalida, més per la seva acostumada generositat i afecte que no pas per atzar, em va caure a les mans l’oportunitat d’obrir aquesta aventura, presentant-la a la premsa i institucions, a Manresa, anunciant el que vindria. I ara em correspon tancar aquest periple, com si un sol paràgraf pogués resumir tot el que s’ha viscut en gairebé dos anys.
Volia tancar aquestes línies amb un sol mot, un concepte que englobés tot el que ha significat a nivell artístic, escènic i emocional el que han tirat endavant la Margalida i el Manel en aquests últims temps. Com han lluitat contra la por, el vertigen, una pandèmia, les dificultats logístiques i la quadratura d’agendes impossibles. Com només algú com en Manel ha fet possible que professionals de tota mena de disciplines ho deixessin tot per respondre a la seva crida, contents de fer-ho i orgullosos de col·laborar amb ell. Com han cuidat tothom, mimant cada concert, cada trobada, cada experiència amb detalls materials, dinars, sopars, i el més important, el caliu de la seva proximitat i afecte. Perquè si al talent s’hi suma l’esforç i la constància; a l’eficàcia s’hi afegeix la dedicació; a la visió global s’hi té en compte el detall de les petites coses, i la professionalitat es complementa amb la generositat, la combinació és perfecte. I junts, en Manel i la Margalida són això per als qui els sentim a prop, uns grans i brillants amics. Enteses la grandesa i la lluïssor com les millors de les accepcions.
I jo, com pretenc resumir-ho tot en una sola paraula, si encara ara dubto entre el “bravo” i el “gràcies”?
Anna Tarragó
Vilassar de Mar, setembre 22
