JAZZ NADAL

Ornette Coleman: –Tio, tu hauries de ser negre, simplement negre. Keith Jarrett: –Ho sé, ho sé, hi estic treballant.

Aquest diàleg em venia al cap al Teatre Conservatori de Manresa mentre sentia el programa «JazzNadal i més», un dels concerts que Manel Camp ha preparat dins el cicle «De Minorisa a Carst», amb el qual celebra el seu 75è aniversari.

Keith Jarrett només és dos anys més gran que el Manel Camp, o sigui que forma part de la mateixa generació, i ha estat en el radar del pianista de Manresa igual que ho ha estat en el de tots els pianistes de jazz que van madurar la seva carrera durant els anys vuitantes.

Jarrett ha viscut sempre en un curiós equívoc racial. Tot i que el seu pare prové d’una barreja d’escocesos i irlandesos i la seva mare és de família hongaresa, el to fosc de la seva pell, el bigotet i el cabell molt arrissat han fet que moltíssima gent pensés, sobretot quan era jove, que és negre o mulat. En canvi, per als jazzmen negres no hi ha hagut mai cap dubte que Jarrett, per molt que la seva genètica europea li hagi donat una coloració imprevista, és completament blanc, de formació blanca i vocació blanca, perquè només un blanc podria haver fet derivar la meitat de la seva carrera cap a la música de cambra i l’orquestració simfònica, com Jarrett va fer ja durant els setantes, quan trencava motlles amb els seus discos com a pianista de jazz en solitari. Malauradament, Keith Jarrett va tenir dos ictus gravíssims el 2018, i el 2020 va anunciar que ja no se sent un pianista i que dona la seva carrera per acabada. Va penjar les partitures, justament, als 75 anys.

Anava rumiant això mentre sentia Manel Camp interpretar amb una indomable pulsió negra un repertori blanc i anglosaxó que sembla el més natural en un tipus d’ulls blaus com ell.

Manel Camp ha estat un músic amb un peu a cada mon durant tota la seva vida, com a músic de formació acadèmica, com a professor, com a arranjador d’artistes de la cançó, com a jazzman en solitari, en duo o en trio. Però potser cap dels moltíssims repertoris que ha posat a escena al llarg de la seva vida, en el seu nom propi o per a altres artistes, no resumeix millor aquesta dualitat que el que vàrem sentir al Conservatori. Res tan europeu com una nadala clàssica; res tan acadèmic com el concert de Brandemburg; però alhora res tan negre com el swing i el blues que brollen dels seus dits fins i tot quan el tema que està interpretant no beu de les fonts del Mississippi, sinó de les del Danubi. Cal ser molt negre per fer passar Mozart per un compositor de jazz.

El concert és molt Camp, també, en el sentit que el cap de cartell no absorbeix la llum dels seus companys. Llibert Fortuny hi brilla desplegant un huracà de vigor amb l’EWI i amb el saxo, i Mireia Farrés hi llueix la seva trompeta precisa i vellutada. Res no els eclipsa. El trio flueix fort i lliure, alhora que sempre endreçat. I la gent s’ho passa bomba. Són molts anys, i el Manel ja sap què s’ha de fer.

Mirada blava, ànima negra. Per això es pot dir que Manel Camp és un músic de fusió. Per naturalesa. Per Nadal, i sempre.

Hauries de ser negre, li hauria dit Coleman. Hauries de ser alemany, li hauria dit Bach.

Marc Marcè
Manresa, 31 de desembre de 2021