GERSHWINIANA

El segon concert del cicle De Minorisa a Carst va ser tota una declaració d’amor d’en Manel Camp, no només a George Gershwin a qui va retre homenatge interpretant la seva composició “Fantasia en blau”, i la suite que recollia els temes més emblemàtics del compositor americà; també va ser un reconeixement i una afectuosa manifestació d’estima als valors de l’ensenyament i les joves promeses.

La poderosa presència de les notes eternament joves de qui va ser a més d’una revolució musical, una revolta social que va popularitzar els ritmes de l’època, va omplir la sala fins a les profunditats, es va fer la frescor i es va fer la música. Al Manel li escau Gershwin d’allò més, com un guant, estan fets l’un per l’altre; però aquesta història d’amor musical ens va arribar al fons, amb tota la passió que esclata quan el mestratge de l’experiència i l’entusiasme de la joventut assoleixen un maridatge de complicitats, fent sortir les notes dels instruments amb una efervescència emocional que commou.

No va caldre el talent de Vincente Minelli per tancar els ulls i transportar-nos al Broadway en què el jazz va marcar tota una època, o al París que es va impregnar de l’enginy de l’americà. El talent experimentat del Matthew Simon, l’Horació Fumero i el Lluís Ribalta, que amb el Manel Camp Quartet han suat la partitura durant tants anys de jazz i manta, no va eclipsar l’entusiasme, ni el compromís del treball dedicat i encoratjador, dels vint-i-dos joves músics de La Coma Big Band amb els trenta-dos de la Banda Simfònica del Conservatori Municipal de Música de Manresa, dirigits per un apassionat Jordi González, tot el contrari; era engrescador veure com els cabells blancs del Quartet encara brillaven més amb el so dels joves talents que tenien al darrere. La Gershwiniana va ser un esclat de sensacions colpidores amb ritmes capaços de produir excitació, commoure’ns i trasbalsar-nos fins a arribar al cor. No se m’acudeix pensar en cap altre raonament per haver tingut l’encert de trobar els ingredients que van fer possible aquesta emotivitat musical, si no és el de la sensible maduresa creativa dels setanta-cinc anys del Manel Camp; no es pot unir en un mateix escenari l’admiració a Gershwin, la força interpretativa de l’experiència, la il·lusionant frescor de la joventut, i la motivadora excitació del Jazz, si no és amb una incontestable declaració d’amor a la música amb tot el respecte a les viscudes notes musicals del passat, tot l’entusiasme amb les del present i totes les esperances en les del futur.

Gershwin va dir que la música ha de repetir el pensament i la inspiració de la gent i el temps; gairebé vuitanta-quatre anys després de la mort del geni de la música, no va ser ni a Broadway ni a París, va ser a Manresa on l’escenari del Kursaal es va convertir de nou, amb la inspiració Gershwiniana, en una repetició del pensament i el temps de la millor música. Com tota història d’amor plena de sinceritat, complicitats, passió i joventut, el resultat final no podia ser cap altre que el que va experimentar el públic: Una intensa emoció recompensada amb sincers aplaudiments després de cada intervenció dels solistes, per acabar amb una sentida i llarga ovació final amb el pati de butaques dret, impressionat i agraït.

Joan Barbé
Manresa, juny 2021