BANDA SONORA

Manel Camp al cinema

Com gran aficionat al cine que soc, m’entusiasmen les bandes sonores. Considero que les bones no es limiten a embolcallar els crèdits i a subratllar escenes, sinó que hi afegeixen un contingut sonor, que posa en relleu aspectes de l’acció que l’espectador interioritza per via emocional. La música d’un film és una riquesa, no un complement, com ho demostren les partitures de Miklos Rozsa, Georges Delerue o Ennio Morricone. D’altra banda, no es pot separar les cintes de Bake Edwards de les melodies de Henry Mancini, ni les de Clint Eastwood del jazz del seu amic Lennie Niehaus.

Manel Camp, en una nit inoblidable, ens ha demostrat a la Fàbrica Vella de Sallent que és un gran compositor de bandes sonores. I ho ha fet exhibint tot una plèiade de possibilitats, una pluralitat d’estils, una abundància de recursos, que evidencien, tant el seu virtuosisme, com la seva adequació a les històries i als personatges que cal explicar a la pantalla. Jo, que he vist tots els films que ens ha proposat, dono fe que mai la música es deslliga de la imatge, ni la dels crèdits s’allunya del que la pel·lícula representa. És així que la simbiosi arriba a ser admirable.

Francesc Bellmunt és el realitzador que més cops ha demanat la col·laboració d’en Manel Camp, sobretot quan adapta novel·les del valencià Ferran Torrent. M’han captivat especialment els ressons de bolero a les escenes de la mort de la mare a “Gràcies per la propina”, el trio que el piano desgrana amb el baix d´Horacio Fumero i la percussió de Lluís Ribalta al fragment “La torxa” de “El complot dels anells” i la substitució del saxòfon pel primer violí i director de l’Orquestra de Cambra de Terrassa 48, Quim Termens, a “Un negre amb un saxo”.

Manel Cussó-Ferrer va fer servir la música d’en Manel Camp en dues ocasions. Va descriure la desgraciada odissea del filòsof alemany Walter Benjamin fins a Port-Bou a “L’última frontera”, de la que m´ha sorprès el vals amb rerefons de tango del fragment “Capri”, quan el filòsof era feliç en aquella illa italiana amb la seva esposa Dora. També va encarregar-se del esplèndid blues de “Babauouo”, el film que Cussó- Ferrer va gosar rodar sobre el guió surrealista que Salvador Dalí va escriure a París el 1932.

Sempre he pensat que Vicente Aranda va desaprofitar lamentablement les possibilitats de la partitura que en Manuel Camp va desenvolupar per la negríssima “Fanny Pelopaja”, que adaptava la novel·la “Prótesis” d’Andreu Martin. En canvi, em sembla corprenedora la interpretació que Núria Padrós va fer al violoncel d’un tema de “La muchacha de las bragas de oro”.

Finalment i com a colofó d’una magnífica vetllada, la sorpresa per a mi va ser el comentari musical que en Manel va concertar per il·lustrar la projecció del clàssic del cinema mut “The Crowd”, de King Vidor, que aquí es va titular “Y el mundo marcha”. L’animosa composició descriu la trajectòria vital d’en John i de la Mary al New York de principis del XX.

Manuel Quinto
Manresa, gener de 2022